Me'n vaig al sud

 CARTES DEL CALAIX

Mercè,

Me’n vaig. Al sud del món. Al món del sud. Al sud del sud. A complir un desig antic, d’aquells que en diem que “després ja ens podrem morir”, mentint, doncs després, si torno, voldré seguir vivint,  ni que sigui per allò que asseguren els patagons en la soledat dels seus ranxos: “la mort comença quan hom accepta que s’ha mort”

No sé ben be què hi vaig a buscar. Potser voler tornar-me mínima davant d’aquella grandiositat. Potser la seducció d’uns paisatges inventats. Potser la fantasia d’uns personatges que fa temps he convertit en reals gràcies a la literatura, el cinema o els tangos. Potser la dolçor i la música d’una parla en l’origen, a l’autobús, en les converses de cafè, en el ritual del cebar mate, o en qualsevol celebració comunitària al voltant d’un asado. Potser pretenc identificar les paradoxes d’un fet nacional ric i variat, resultat de colonitzacions, esclavituds, mestissatge, de tantes i tan variades immigracions massives.

Me n’hi vaig, tot i la por del xoc de les llegendes llibertàries dels gauchos de la Pampa amb la versió actual de les estancias turístiques; del contrast de les grans extensions de la Patagònia, dels llacs, boscos, fauna i glacials amb els col·lapses circulatoris  i el creixement desmesurat de les poblacions.

Tinc por de notar encara els efectes de tantes dictadures militars, de les corresponents guerrilles urbanes i de la davallada econòmica d’un país enriquit a base de bestiar i mà d’obra barata.

Però, sobretot, tinc ganes  de travessar l’estret que Magallanes va explorar el 1520 i trepitjar, com varen fer pirates, caçadors de balenes, buscadors d’or, missioners i científics, la Tierra del Fuego, aquell lloc àrid, esventat, misteriós, aïllat, quasi desconegut pel món quan el va recórrer en Ch. Darwin el 1932 i veure si encara queda alguna caseta de pescadors per algun poblat dels que només es podien habitar durant els pocs dies d’estiu, i seguir fins  a Ushuaia, la ciutat més austral del continent americà, –que, en menys d’un segle ha passat de ser un reducte indígena a una gran destinació del turisme mundial–. I enfilar-me al tren de la fi del món , el “Patagònia Exprés”, sense por de relliscar i caure als gels blancs de l’Antàrtida primer,  i després al forat negre de la fi del món, entre altres qüestions perquè les esferes no tenen fi.

Només sé que no hi vaig a perdre’m , tot i que és un lloc fàcil per fer-ho, segons assegura en Luis Sepúlveda en un llibre de viatges, quan  diu que, un tal “Blaus Kucimavic abandonó su cátedra de física y se perdió en la Patagónia, en esa parte del mundo donde no se hacen preguntas y el pasado es simplemente un asunto personal”.

                                                                 Rosa Vila, 07.11.06