“ Els poetes, missatgers com són, em vaig repetir en
silenci, no menteixen ni
inventen els
paisatges, ni els de la natura, ni tampoc els de l’ànima; els
poetes els senten,
els interpreten i els regalen als altres transformats en
cant, pensava tot
travessat el riu Draa… I pensava en les coses que la meva pell
sentia, i sentia els
pensaments. Pensava que la poesia, com la religió o la
ciència, és
necessària per a l’equilibri humà, que no solament amb el raciocini
l’home es fa
persona, que les emocions, els sentiments, les sensacions, fan les
persones tant com
les raons, o més”
JOSEP PIERA a “seduccions de Marràqueix”
Les primeres sortides, les primeres fugides sense família, varen ser cap el Nord o cap al Est. O sigui, França amunt, o França enllà (Itàlia, Grècia...). Allò era Europa, allò era la llibertat, allà és on podíem explicar el malament que estàvem aquí, però sempre des del punt de vista del que tornarà a casa.
Ni pensaments aleshores
d’encarar-nos al Sud - el de més al sud
que el nostre sud -. No va ser fins molt després,
quan tímidament es començava a posar de moda canviar d’univers, sense haver de fer grans desplaçaments, que
vàrem voler comprovar què teníem de comú amb els habitants del nord d’Àfrica,
quan encara no
era tan evident que ells també estaven començant a viatjar, però ells
cap el
Nord, primer cap a les seves grans ciutats i després, quan les bosses
de pobresa
començaven a rebentar, cap a Europa .
Ara, per nosaltres, Europa està a una passa, el Marroc està al costat
de casa i
la Patagònia, una mica més enllà.
Potser per això aquest blog, que va de la
realitat a la ficció, pretén
explicar com ens pot canviar
pel fet d’ anar pel món amb els ulls ben
oberts.
Ens fa més savis i fa que podem anar pels carrer amb la
tranquil·litat del que
pot mirar els ulls del veí. Sigui d’aquí sigui d’allà.
