Martí, Ti, MarTrí,
Avui t’he
volgut acompanyar en la Triatló de Barcelona com a regal del teu aniversari, sabent
que cada vegada que tu fas anys, jo estic apunt de fer-ne trenta més.
He vingut a fer de mare, com quan t’acompanyava als
partits de basquet, per animar-te, a tu i a tot l’equip, tant si guanyàveu com
perdíeu.
Tampoc he vingut especialment a animar-te però m’he sentit
cridant-te molt bé Martí, vinga, vinga Martí. Era una altra manera d’estar amb
tu.
No he vingut a patir, però no et negaré que una mica
d’ànsia sí que he passat, sobretot quan no et veia arribar a la meta, entre
altres coses perquè t’havies avançat sobre el temps previst. Ben diferent de
Zarauz, per sort.
Perdona per haver anat una mica
despistada en quant als espais i els temps dels teus “passes”, però t’he de dir
que, quan no et podia distingir entre tants i tant ciclistes, perquè no et
conec el casc, m’ha agradat que fossis tu qui em veiessis, tot passant-me per
davant com una bala i cridant-me “mare, mare”. Ha estat aleshores quan m’he
adonat que era jo, ta mare i hi havien poques altres mares animant un fill. Parelles,
moltes, però la teva treballava...Segurament perquè no hi havia gaites mares
que tinguessin un fill com tu, fent una
triatló en complir trenta-set anys que,
aquesta mare que molt t’estima, et va parir. Una cursa com una altre, la del
néixer i el viure, oi? En definitiva, un
camí, tu de proves de superació personal, jo d’acompanyament, en aquest cas en
viu i en directe, en altres, a distància, però encara mantenint com trenta anys
enrere aquest equilibri entre el seny i la rauxa, o la rauxa i el seny; entre
el reportatge i la contemplació; entre l’emoció del moment i la fredor
pràctica.
Felicitats per la millora en la marca i per l’aniversari
de vida,
Rosa Vila
