Allium cepa L. , calçot, ceba blanca, dolça i allargada,que es rosteix amb el foc viu d’una brasa potent.
Jo aquest any compliré amb escreix el mandat socio-econòmic de fer com a mínim una calçotada a l’any.
Si tot va com ha d’anar, al 2018 n’hauré fet una cada un dels mesos de febrer,
març i abril. I també hauré complert les tres indicacions d’una bona calçotada:
1) de proximitat, a la de Cervelló amb els
primers calçots, els plantats pel cunyat a 600 metres de casa; 2) la comercial, la del març, en una masia del
Maresme, amb la meva colla, a tant el cobert i 3) la familiar, l’empordanesa, ja a abril, després de Pasqua.
Com es pot deduir, cap de les tres ha estat feta en l'aautèntic lloc d’origen d’aquesta tradició culinària, l’Alt Camp, tenint en compta que la IGP Calçot
de Valls engloba l’Alt Camp, el Baix Camp, el Tarragonès i el Baix Penedès. Les
IGP (indicacions geogràfiques protegides) representen un distintiu de qualitat,
estan concedides per la Generalitat i reconegudes per la Unió Europea. Llegeixo que els
calçots de l’IGP de Valls han de tenir una part blanca d’entre 15 a 25 cm, un
diàmetre entre 1,7 i 2,5 cm, i s’han de
presentar reunits en feixos lligats amb un cordill blau i etiqueta numerada. Queda clar, doncs, que cap de les meves calçotades del
2018, ha estat en territori tarragoní, ni les cebes que m’he cruspit portaven
llaç ni número, ni han estat inclosos en cap ruta enoturística, però han estat sucats amb alguna varieta de salsa romesco (l’autèntica és la salvitxada) i ha estat acompanyades de les imprescindicles botifarres, cansalada i carn a la brasa. I totes,
això sí, han estat fetes i celebrades, amb amics o família. Per tant
totes complien la condició més indispensable, la festiva, doncs sembla que la
calçotada ja ha quedat consolidada com una de les festes gastronòmiques
catalanes dels mesos d’hivern, per excel·lència.
Com es pot deduir, cap de les tres ha estat feta en l'aautèntic lloc d’origen d’aquesta tradició culinària, l’Alt Camp, tenint en compta que la IGP Calçot
de Valls engloba l’Alt Camp, el Baix Camp, el Tarragonès i el Baix Penedès. Les
IGP (indicacions geogràfiques protegides) representen un distintiu de qualitat,
estan concedides per la Generalitat i reconegudes per la Unió Europea. Llegeixo que els
calçots de l’IGP de Valls han de tenir una part blanca d’entre 15 a 25 cm, un
diàmetre entre 1,7 i 2,5 cm, i s’han de
presentar reunits en feixos lligats amb un cordill blau i etiqueta numerada. Queda clar, doncs, que cap de les meves calçotades del
2018, ha estat en territori tarragoní, ni les cebes que m’he cruspit portaven
llaç ni número, ni han estat inclosos en cap ruta enoturística, però han estat sucats amb alguna varieta de salsa romesco (l’autèntica és la salvitxada) i ha estat acompanyades de les imprescindicles botifarres, cansalada i carn a la brasa. I totes,
això sí, han estat fetes i celebrades, amb amics o família. Per tant
totes complien la condició més indispensable, la festiva, doncs sembla que la
calçotada ja ha quedat consolidada com una de les festes gastronòmiques
catalanes dels mesos d’hivern, per excel·lència.
I poc a poc s’està
escampant per Espanya i fins i tot, per Europa. Ahir, concretament i gràcies a
un jove emprenedor mataroní, en Julià Delós, va organitzar una gran calçotada a Eindhoven, Holanda i sembla que amb gran èxit, amb calçots
importats de les nostres terres.
Rosa Vila®
Per si voleu saber-ne més, us deixo l’enllaç: www.lacalcotada.com
disseny cartell i logo: Jordi López Vila
