Xugarramurdi

1.  
2.            Zugarramurdi, a la cacera de bruixes i diables

1. Al nord de Navarra, a Zugarradurdi, i camí de les coves on es feien els més importants aquelarres de la zona, i dins un casalot de tres plantes, antic hospital, hi ha el “Museo de Las Brujas”, on s’expliquen les històries de bruixes que no ens diuen les pedres de les coves, com els mites i les supersticions d’aquesta zona  navarresa de valls verds i ondulats. És un museu que recupera la memòria històric-cultural, d ‘una manera interactiva tàctil, amb escenografia, audiovisuals, objectes i símbols.
2. Per més informació, www.zugarramurdi.es
3.  
4. A Zugarramurdi hi ha haver una bruixa penedida, la Maria Ximilegui i qui m’agradaria haver pogut preguntar d’amagat perquè es va penedir de la bruixeria i després d’haver fet què.
5. A Zugarramurdi i rodalies també hi va haver una actuació dràstica de la famosa Inquisició, durant el XVII, amb un procés llarg i despietat que va castigar a mig poble i va matar a una trenta de persones acusades de participar en actes de bruixeria o d’invocació al diable. Al diable, no, però a alguna bruixa sí que m’hagués agradat de seguir-li la veta perquè em deixés assistir d’oient a algun dels seus aquelarres, a la llum de la lluna, encara que no fos d’aquells tan desenfrenats.
6. O com a mínim, demanar-les-li la forma secreta d’alguns remeis, que he perdut, des de que es va morir la iaia Isabel i la seva amiga Florinda.
7.  
8. També m’hagués agradat enganxar infraganti a algun dels contrabandistes que, després de la desfeta bruixera, es refugiaven a les seves coves i amagaven el seus botins. No per quedar-me’n una part, sinó per saber a qui extorsionàven i a qui ho donaven. Si eren simples lladregots i eren els inicis de l’impost revolucionari basc.
9.  

“EL TREBALL US FARÀ LLIURES”

Una més de les ironies de la vida: el lema que varen fer instal·lar els nazis, el 1940 a l’entrada del què ja per sempre més seria el Camp  d’Auschwitz  (en polonès Oswiecim) ampliant el que fins aleshores havia estat un campament militar de l’exercit polonès, per  convertir-lo, en un primer moment, en un KZ (Konzentioslager: camp de concentració). Seria una mena de recinte acollidor pels primers 728 presoners de guerra i dels condemnats del dret comú. Poc després, a partir de 1942 per llei,  seria reconvertit en un complex d’extermini sistemàtic on poder aplicar la ideologia vigent nazi. “Caldrà eliminar a tots els bastards del gènere humà: jueus, gitanos, homosexuals, testimonis de Jehovà, prostitutes i tota mena de personatges marginals, a més de tots aquells que, d’una manera o altre siguin contraris  al règim”.

O acaba París?

ON S'ACABA PARÍS?

París, per en Hemingway, era una festa, per el Vila-Matas, no s'acabava mai. Potser per això, aquest darrer es pregunta, a la pàgina 81 del seu llibre, si es recomanable anar-se'n de Paris, ja que, segons afirma, Paris sempre tindrà allò etern que van perdent altres llocs, que Paris és i serà inmortal i que per això no s'acaba mai.

D'aquesta meva petita escapada a Paris, de moment, i sense cap mena d’autoritat, només en puc treure algunes conclusions, segurament menys profundes. Que després dels atemptats, París ja no és aquella festa; que, independentment del dol, actualment la moda ja no surt tant al carrer, que ja no s’hi veu tant aquell charmant tan característic de les franceses joves o grans; que hi ha els mateixos  productes de consum què hi ha a altres ciutats del món, més els formatges, vins i patés protegits; que potser, m'atreviria a dir,  ja no són tan cars com abans del euro. La diferencia: en els tickes d'entrada als museus, es segueix posant-hi l’equivalent en francs. No sè si és una manèra d'insinuar una hipotètica sortida del euro.

En definitiva, que tant pel que tè Paris de vell com de nou,  m’atreveixo a concloure que cada vegada serà més difícil que el turista convencional es pugui acabar París, primer perquè la ciutat segueix creixent, cap i des dels barris, amb els hereus de l’antic imperi, però també perquè el Gran Centre és molt extens. Un centre que, tot i les conseqüències de la globalització, conserva allò que té d'immortal i gran, molt ben protegit, sigui per mantenir el turisme, sigui per recollir mostres d’art més o menys convencional o, com en aquests dies, per acollir les actuals cimeres climàtiques que des de dins els palaus aixecats en segles anteriors, ignoren la contaminació i gelor de fora .

       

                                               París,  23 de gener 2016, a -0º C