CARTES DEL CALAIX
Mercè,
Me’n vaig. Al sud del món.
Al món del sud. Al sud del sud. A complir un desig antic, d’aquells que en diem
que “després ja ens podrem morir”, mentint, doncs després, si torno, voldré
seguir vivint, ni que sigui per allò que
asseguren els patagons en la soledat dels seus ranxos: “la mort comença quan hom accepta que s’ha mort”
No sé ben be què hi vaig a
buscar. Potser voler tornar-me mínima davant d’aquella grandiositat. Potser la
seducció d’uns paisatges inventats. Potser la fantasia d’uns personatges que fa
temps he convertit en reals gràcies a la literatura, el cinema o els tangos.
Potser la dolçor i la música d’una parla en l’origen, a l’autobús, en les
converses de cafè, en el ritual del cebar
mate, o en qualsevol celebració comunitària al voltant d’un asado. Potser pretenc identificar les
paradoxes d’un fet nacional ric i variat, resultat de colonitzacions,
esclavituds, mestissatge, de tantes i tan variades immigracions massives.
Me n’hi vaig, tot i la por
del xoc de les llegendes llibertàries dels
gauchos de la Pampa amb la versió actual de les estancias turístiques; del contrast de les grans extensions de la
Patagònia, dels llacs, boscos, fauna i glacials amb els col·lapses
circulatoris i el creixement desmesurat
de les poblacions.
Tinc por de notar encara
els efectes de tantes dictadures militars, de les corresponents guerrilles
urbanes i de la davallada econòmica d’un país enriquit a base de bestiar i mà
d’obra barata.
Però, sobretot, tinc
ganes de travessar l’estret que
Magallanes va explorar el 1520 i trepitjar, com varen fer pirates, caçadors de
balenes, buscadors d’or, missioners i científics, la Tierra del Fuego, aquell
lloc àrid, esventat, misteriós, aïllat, quasi desconegut pel món quan el va recórrer
en Ch. Darwin el 1932 i veure si encara queda alguna caseta de pescadors per
algun poblat dels que només es podien habitar durant els pocs dies d’estiu, i
seguir fins a Ushuaia, la ciutat més
austral del continent americà, –que, en menys d’un segle ha passat de ser un
reducte indígena a una gran destinació del turisme mundial–. I enfilar-me al
tren de la fi del món , el “Patagònia Exprés”, sense por de relliscar i caure
als gels blancs de l’Antàrtida primer, i
després al forat negre de la fi del món, entre altres qüestions perquè les
esferes no tenen fi.
Només sé que no hi vaig a
perdre’m , tot i que és un lloc fàcil per fer-ho, segons assegura en Luis
Sepúlveda en un llibre de viatges, quan
diu que, un tal “Blaus Kucimavic abandonó su cátedra de física y se
perdió en la Patagónia, en esa parte del mundo donde no se hacen preguntas y el
pasado es simplemente un asunto personal”.
Rosa Vila, 07.11.06
