PATAGONIA EN GRIS I ROIG
Haver viatjat poc o molt, a la llarga crea conflicte. Si més no, a mi, en contrastar la realitat, em suposa una certa contradicció. No sé si m'explico. Des fa temps els telenotícies m'estan obligant a canviar el color d'uns paisatges forasters que tenia idealitzats. M'estan fent canviar el Kodacrom de les fotos o el Fugicrom de les diapositives -en digital no sé com s'anomena-, pel gris i roig més rabiosos, entossudits en esborrar-me tant l'amabilitat de paisatges o la grandiositat dels monuments com les persones que hi habiten o la gastronomia que m'havien ofert. En definitiva, tpt allò que ja havia endinsat i emmagatzemat en àlbums i vídeos.
Avui ha estat amb la meva Patagonia - amb tots els colors de la primavera i el blanc i blau de les geleres-, que no té res amb la del Neuquén d'avui en manifestació, amb un mestre assassinat, per reclamar augment de sou.
Tampoc la meva Casablanca no és la dels autoimmolats per un terrorisme que no entenc. Ni els meus Marrocs són els dels nous objectius d'Alqaeda. I m'empipa que els meus deserts silenciosos i buits s'hagin convertit en macrocircuits de quads per a europeus en busca d'espais oberts.
Els dels telenotícies dia darrera dia segueixen entossudits a fer-me una mica més clarivident aquella dèria bellugadissa, cultural i xafardera, a base d'inutilitzar-me tota la inversió d'una vida turística, que no viatgera, a base de superposar-m'hi imatges de violència, mort i destrucció.
Per això fa dies que mantinc la televisió congelada en aquells programes que m'expliquen una i una altra vegada la vida dels mateixos animals.
