ON S'ACABA
PARÍS?
París, per
en Hemingway, era una festa, per el Vila-Matas, no s'acabava mai. Potser per
això, aquest darrer es pregunta, a la pàgina 81 del seu llibre, si es recomanable
anar-se'n de Paris, ja que, segons afirma, Paris sempre tindrà allò etern que
van perdent altres llocs, que Paris és i serà inmortal i que per això no s'acaba mai.
D'aquesta meva petita escapada a Paris, de moment, i sense
cap mena d’autoritat, només en puc treure algunes conclusions, segurament menys
profundes. Que després dels atemptats, París ja no és aquella festa; que,
independentment del dol, actualment la moda ja no surt tant al carrer, que ja no s’hi veu tant
aquell charmant tan característic de
les franceses joves o grans; que hi ha els mateixos productes de consum què hi ha a altres ciutats
del món, més els formatges, vins i patés protegits; que potser, m'atreviria a dir, ja no són tan
cars com abans del euro. La diferencia: en els tickes d'entrada als museus, es segueix posant-hi l’equivalent en francs. No sè si és una manèra d'insinuar una hipotètica sortida del euro.
En definitiva, que tant pel que tè Paris de vell com de nou, m’atreveixo a concloure que cada vegada serà més difícil que el turista convencional es pugui acabar París, primer perquè la ciutat segueix creixent, cap i des dels barris, amb els hereus de l’antic imperi, però també perquè el Gran Centre és molt extens. Un centre que, tot i les conseqüències de la globalització, conserva allò que té d'immortal i gran, molt ben protegit, sigui per mantenir el turisme, sigui per recollir mostres d’art més o menys convencional o, com en aquests dies, per acollir les actuals cimeres climàtiques que des de dins els palaus aixecats en segles anteriors, ignoren la contaminació i gelor de fora .
París,
23 de gener 2016, a -0º C