encetant el cami de les classes passives

camina que caminaràs,
i com més caminis,
més savi et tornaràs.

Un blog mogut... o el nostre viatge de cada dia.

Això vol ser un quadern-blog, 

-dels de mirar i llençar, o d'escolar i oblidar-, 

que em permeti intemporalitzar els viatges de cada dia,

els quotidians i els altres, els viscuts i els no viscuts, 

els reals i els inventats...

O sigui, una excusa com una altra d'engaltar-vos imatges, 

 sons, cròniques, memòria i els contes de mitja vida. De moment sense ordre ni concert i quan n'aprengui, amb una mica d'organització: sóc Virgo i amb molta honra.

I és que encara m'agrada sortir de casa...

ISTAMBUL

CAFÈ TURC

El tramvia que parteix en dos una de les vies principals d’Istanbul, em deixa a Ossu Cardessi, per vagar-hi tranquil·lament. Al cap de ben poc, una nena d’uns  vuit anys reclama la meva atenció, com si fes estona que m’estigués esperant, per dir-me alguna cosa amb els ulls i el gest d’unes frases curtes que tenen un deix de francès, l’eslau, d’alemany o de grec. Li responc en català (amb entonació catalana i  mirada catalana) com sempre que no hi ha idioma comú. Davant de la seva insistència opto per seguir-la. En la seva mirada innocent  hi noto un punt de comercial, però recordo que algú m’ha dit que a Turquia el comerç no és engany, tot i que m’agradaria que el punt que intenta amagar la nena darrera la seva mirada sigués de màgia, de fantasia, de conte (sense arribar a les mil i una nits) en tot cas, d’oferiment d’alguna cosa minoritària, com més allunyada millor del circuit turístic que m’ha portat a Istambul: alguna cosa sacramental, litúrgica.

M’indica que entri al portal d’una casa de carrer, just al costat del jardí d’un petit cementiri. Avanço agafada de la seva ma, o sigui en la seva confiança, per un passadís interior amb petites barraques a banda i banda on turcs embigotats intenten vendre kilims, sandàlies, narguils, o mocadors de seda als pocs turistes que hi han arribat, segurament fent cas de la xafarderia del viatger i s’hi han quedat atrets pel silenci del racó. Els deixo enrere per seguir a la nena, -sense mostrar de moment cap interès per les compres que indirectament se m’ ofereixen- , fins al fons de tot el passadís cobert on, girant a la dreta em fa entrar en una habitació mig en penombra, però no tanta com per ocultar el somriure interessat i sincer a l’hora d’una dona gran, molt gran... impossible dir com de gran , que em mostra un bitllet de lires turques que es treu de la pitrera, bo i assenyalant el meu “macuto”.  A continuació posa sobre la taula una tassa de cafè de porcellana buida i una cafetera revellida i , amb  mirada seriosa em diu si en vull. Abans de poder contestar ni que si ni que no, la nena, en un anglès escadusser em fa la proposta definitiva: si vull que em llegeixi el solatge? I encara s’hi esforça una mica més per concretar si vull que em llegeixi el futur dins de la meva tassa. Ara ja sé què és el què he de voler. L’única condició que acompanyo al meu yes, és poder-ho entendre. La dona gran molt gran diu alguna cosa a la nena que no para de mirar-me des de l’entrada estant i surt corrents per tornar el cap de dos minuts amb un dels turcs venedors de kílims que havíem deixat fent l’article qui, després de somriure’m en espanyol, es planta al meu costat. El contracte del cafè turc queda establert amb dos bitllets oferts sense pressa, quan una dona de mitja edat, que no se de on ha sortit, es posa a fer cafè  davant el meu silenci expectant, mentre la més gran em fa asseure en una mena de divan arraconat a la paret del costat de l’entrada. L’he demanat sense sucre, cosa que no troba estranya. Amb uns ulls que ja veig immensos i plens de vida m’indica que després de prendre’l caldrà que intenti  abocar el solatge de la tassa sobre el plat. Només que ho intenti. Em fa la demostració amb un cafè que algú altre suau de sacseig s’ha pres abans de mi. Inicia un moviment suau, de balanceig  tendent a ser circular. Sembla que digui que és molt important no anar amb presses, fer-ho a consciència, amb intenció, perquè el pòsit s’adhereixi a la paret de la tassa d’una manera natural, encara que sembli capritxosa. Ho faig prenent-me tot el temps del món, és un dir! i em pregunto si aquest és el ritual que demanava. Em responc que és una litúrgia com qualsevol altra només que aquesta està situada en els poders de la ment oriental. Uns poders això si, adaptats a la transacció econòmica d’aquest líquid preuat que m’està arribant a l’estómac al mateix moment que l’anunci d’ un proper rebombori.

“Tens una reunió familiar en perspectiva, de molts membres”, diu ( tampoc és tan gran la tassa per caber-n’hi tants!). Sembla que jo hi sóc al mig i ric i em moc; repeteix que hi ha molta gent, però  no sap qui són.  La dona gran molt gran, calla mentre ressegueix  els dibuixos, ja secs, amb els seus dits ossuts per  l’interior de la meva tassa de cafè  a una distància mínima, ja justa per no tocar-los fins que, al cap d’una estona , m’assenyala dues figures que assegura estan unides. És un casament proper: això si que no m’ho esperava. Un casament. I proper. Què deu voler dir proper? D’algú molt proper? D’aquí poc temps?  Cap resposta que m’aporti pistes. No insisteixo, potser perquè ella segueix anant a la seva. La xerrameca interpretativa augmenta a mesura que creix el meu silenci. Xerra i xerra i en mig de tanta xerrameca, - ara ja només traduïda a l’engròs- , hi  inclou detalls de la meva vida que jo a penes sé però que podrien ser certs. O no.

La simbologia  segueix el seu curs. Veu el cap d’un cavall. Això és bo o dolent? Bo, bo, és clar!  És energia; és poder; és moviment; és vitalitat; és camí. I una dona gran, - com de gran? com ella?- amb problemes de salut, concretament, -ara si- al ventre. Possiblement una malaltia greu.  Ummm…millor que pleguem.

Arribant a l’hotel amb un cert neguit que no vull reconèixer, el primer que faig és telefonar a casa, a veure com estan les dones més grans de la família i continuació demanar si ha arribat alguna participació de casament. La riota arriba al seu màxim grau quan els anuncio pel proper cap de setmana una sessió intensiva d’àlbums de fotos familiars antigues, sense saber ben bé per a què. Qüestions turques, em justifico. La resposta no es fa esperar: què t’has pres? No res, cafè turc. Potser que retornis a l’exprés.

Entre Àfrica i Europa, a manera de declaració d'Intencions.

ENTRE ÀFRICA I EUROPA, ENTRE ESPANYA I ITÀLIA I MÉS ENLLÀ

            “ Els poetes, missatgers com són, em vaig repetir en silenci, no menteixen ni

            inventen els paisatges, ni els de la natura, ni tampoc els de l’ànima; els

            poetes els senten, els interpreten i els regalen als altres transformats en

            cant, pensava tot travessat el riu Draa… I pensava en les coses que la meva pell

            sentia, i sentia els pensaments. Pensava que la poesia, com la religió o la

            ciència, és necessària per a l’equilibri humà, que no solament amb el raciocini

            l’home es fa persona, que les emocions, els sentiments, les sensacions, fan les

            persones tant com les raons, o més”     

                                                 
                                                       JOSEP PIERA a “seduccions de Marràqueix”

Les primeres sortides, les primeres fugides sense família, varen ser cap el Nord o cap al Est. O sigui, França amunt, o França enllà (Itàlia, Grècia...). Allò era Europa, allò era la llibertat, allà és on podíem explicar el malament que estàvem aquí, però sempre des del punt de vista del que tornarà a casa.

 Ni pensaments aleshores d’encarar-nos al Sud - el de  més al sud que el nostre sud -. No va ser fins  molt després, quan tímidament es començava a posar de moda canviar d’univers, sense haver de fer grans desplaçaments, que vàrem voler comprovar què teníem de comú amb els habitants del nord d’Àfrica, quan encara no

era tan evident que ells també estaven començant a viatjar, però ells cap el

Nord, primer cap a les seves grans ciutats i després, quan les bosses de pobresa

començaven a rebentar, cap a Europa .

Ara, per nosaltres, Europa està a una passa, el Marroc està al costat de casa i

la Patagònia, una mica més enllà.

Potser per això aquest blog, que va de la realitat a la ficció, pretén

explicar com ens pot  canviar pel fet d’ anar pel món  amb els ulls ben oberts.

Ens fa més savis i fa que podem anar pels carrer amb la tranquil·litat del que

pot mirar els ulls del veí. Sigui d’aquí sigui d’allà.

PATAGONIA EN GRIS I ROIG

  

Haver viatjat poc o molt, a la llarga crea conflicte. Si més no, a mi, en contrastar la realitat, em suposa una certa contradicció. No sé si m'explico. Des fa temps els telenotícies m'estan obligant a canviar el color d'uns paisatges forasters que tenia idealitzats. M'estan fent canviar el Kodacrom de les fotos o el Fugicrom de les diapositives -en digital no sé com s'anomena-, pel gris i roig més rabiosos, entossudits en esborrar-me tant l'amabilitat de paisatges o la grandiositat dels monuments com les persones que hi habiten o la gastronomia que m'havien ofert. En definitiva, tpt allò que ja havia endinsat i emmagatzemat en àlbums i vídeos.

Avui ha estat amb la meva Patagonia - amb tots els colors de la primavera i el blanc i blau de les geleres-, que  no té res amb la del Neuquén d'avui en manifestació, amb un mestre assassinat, per reclamar augment de sou.

Tampoc la meva Casablanca no és la dels autoimmolats per un terrorisme que no entenc. Ni els meus Marrocs són els dels nous objectius d'Alqaeda. I m'empipa que els meus deserts silenciosos i buits s'hagin convertit en macrocircuits de quads per a europeus en busca d'espais oberts. 

Els dels telenotícies dia darrera dia segueixen entossudits a fer-me una mica més clarivident aquella dèria bellugadissa, cultural i xafardera, a base  d'inutilitzar-me tota la inversió d'una vida turística, que no viatgera, a base de superposar-m'hi imatges de violència, mort i destrucció.

Per això fa dies que mantinc la televisió congelada en aquells programes que m'expliquen una i una altra vegada la vida dels mateixos animals.

tinc un projecte!

Tinc un nou projecte,

però nomes com a projecte de final del curs d'en Jordi Carrión,

 "Llegir, narrar i imaginar el viatge", que em va com anell al dit, ja que, en referència amb els viatges, aquestes tres coses són les que m'agrada més fer: llegir-los, imaginar-los, i si pot ser narrar-los.

De moment es titularia "El nostre viatge de cada dia" i seria un blog-quadern de tota mena de viatges. Si són dels viscuts, ajudada per la crònica, el dietari, el so, la imatge. Si són imaginats, ajudada per contes, somnis i altres històries.