COM ES FA UN XAMAN?
27 de juliol 2005.
A L’ALTIPLÀ: PUNO I LLAC TITICACA.
Escrit dins els efectes del famós soroche, per haver passat, sense adaptació gradual ni
temporal, als 3.830 metres sobre el nivell de mar de Puno des dels 0 de Lima.
Vaig notar els primers símptomes ahir, quan veníem de Juliaca en furgoneta. En parar
a mig camí per visitar les runes funeràries del llac de Sillustani i posar el
peu a terra vaig notar un mareig immediat, global, amb mal de cap, les cames
fent figa, i una mena d’ofec però sense ganes de vomitar. Des d’aleshores m’hi
he aplicat totes les recomanacions (les pastilles, el mate de coca, respirar
profundament i lent, caminar a poc a poc, tapar-me la panxa pel fred, fer-me
petits massatges a la jugular, veure forces infusions, dormir amb el cap alt)
perquè tinc ganes de gaudir de totes les visites d’avui: El Llac Titicaca, amb
les illes dels Uros o la de Taquile, en companyia d’una guia especial, la
Gladys a la qui ja ahir, mentre em feia companyia - assegudes a les runes
esperant que em passes el mareig- vaig
bombardejar a preguntes sobre els Inques, les seves tradicions, la manera
d’entendre a vida (uf!)... I ella, és clar, amb el camp adobat per una turista
especial, va començar a parlar de la Pachamama (la mare-terra), d’alguns
rituals de curació o de prevenció, d’altres que encara es fan servir alguns
pagesos de l’altiplà per agrair que les llavors plantades germinin, com que algunes famílies de muntanya a l’agost
cremen els fems dels animals en una mena d’altar i en guarden les cendres per
estar protegits a l’hivern. En vista al meu interès mostrat pels xamans, em va
explicar "como se hace un chamán":
–S’apropa una turmenta, cau un llamp;
si l’home no es mort, si s’aixeca i continua caminant com si res, ja és un
Chaman que ha rebut els poders.
Mentrestant, darrere el llac, la posta
d’un sol esfilagarsat s’escolava sense haver-me curat del mal d’altura però
regalant-me els primers efluvis de la Pacha Mama. Per alguna cosa, els habitants
de Puno, a la riba del llac Titicaca, d’origen quítchua i aimara, encara
avui són els que conserven els costums més ancestrals, que apliquen en festes
amb els balls de pura tradició peruana, sense que els importi el pas del temps,
sentint-se, diuen, privilegiats de viure “al seu sagrat entorn”, cosa que
començo a dubtar en presenciar, abans d’anar a sopar i al carrer principal, el
més turístic i comercial de la ciutat, una manifestació reclamant amb unes
consignes en una llengua que no entenc,
alguna cosa que sembla molt important i vital,
com hospitals, escoles o treball…i penso que no som tan diferents. Som
fills de la mateixa Pacha Mama.
