COM ES FA UN XAMAN?

 27 de juliol 2005. 

A L’ALTIPLÀ: PUNO I LLAC TITICACA.

Escrit dins els efectes del famós soroche, per  haver passat, sense adaptació gradual ni temporal, als 3.830 metres sobre el nivell de mar de Puno des dels 0 de Lima. 

Vaig notar els primers símptomes ahir, quan veníem de Juliaca en furgoneta. En parar a mig camí per visitar les runes funeràries del llac de Sillustani i posar el peu a terra vaig notar un mareig immediat, global, amb mal de cap, les cames fent figa, i una mena d’ofec però sense ganes de vomitar. Des d’aleshores m’hi he aplicat totes les recomanacions (les pastilles, el mate de coca, respirar profundament i lent, caminar a poc a poc, tapar-me la panxa pel fred, fer-me petits massatges a la jugular, veure forces infusions, dormir amb el cap alt) perquè tinc ganes de gaudir de totes les visites d’avui: El Llac Titicaca, amb les illes dels Uros o la de Taquile, en companyia d’una guia especial, la Gladys a la qui ja ahir, mentre em feia companyia - assegudes a les runes esperant que em passes el mareig-  vaig bombardejar a preguntes sobre els Inques, les seves tradicions, la manera d’entendre a vida (uf!)... I ella, és clar, amb el camp adobat per una turista especial, va començar a parlar de la Pachamama (la mare-terra), d’alguns rituals de curació o de prevenció, d’altres que encara es fan servir alguns pagesos de l’altiplà per agrair que les llavors plantades germinin, com  que algunes famílies de muntanya a l’agost cremen els fems dels animals en una mena d’altar i en guarden les cendres per estar protegits a l’hivern. En vista al meu  interès mostrat pels xamans, em va explicar "como se hace un chamán":

          –S’apropa una turmenta, cau un llamp; si l’home no es mort, si s’aixeca i continua caminant com si res, ja és un Chaman que ha rebut els poders.

Mentrestant, darrere el llac, la posta d’un sol esfilagarsat s’escolava sense haver-me curat del mal d’altura però regalant-me els primers efluvis de la Pacha Mama. Per alguna cosa, els habitants de Puno, a la riba del llac Titicaca, d’origen quítchua i aimara, encara avui són els que conserven els costums més ancestrals, que apliquen en festes amb els balls de pura tradició peruana, sense que els importi el pas del temps, sentint-se, diuen, privilegiats de viure “al seu sagrat entorn”, cosa que començo a dubtar en presenciar, abans d’anar a sopar i al carrer principal, el més turístic i comercial de la ciutat, una manifestació reclamant amb unes consignes  en una llengua que no entenc, alguna cosa que sembla molt important i vital,  com hospitals, escoles o treball…i penso que no som tan diferents. Som fills de la mateixa Pacha Mama.