... Per fer de mare d'un Triatleta

CORRE, CORRE... PER UN NÉIXER i PER UN RENÉIXER

Martí, Ti, MarTrí,

Avui t’he volgut acompanyar en la Triatló de Barcelona com a regal del teu aniversari, sabent que cada vegada que tu fas anys, jo estic apunt de fer-ne trenta més.

He vingut a fer de mare, com quan t’acompanyava als partits de basquet, per animar-te, a tu i a tot l’equip, tant si guanyàveu com perdíeu.

No m’he llevat a les sis del matí per venir a fer-te cap gran reportatge gràfic, però t’he fet algunes fotos gens professionals. Diferents. Les prèvies: tu davant el mar quiet i solitari a la sortida del sol, tu menjant el plàtan, els passadissos de córrer encara buits... No he vingut a veure com et quedava el nou model de triatleta personalitzat amb el teu MarTri, però n’he deixat constància.

No he vingut a fer un estudi sociològic de participants i acompanyants, però,  mentre pre-calentaves m’he dedicat a observar altres models, vestits, cossos i maneres d’exhibir-los o simplement d’utilitzar-los, constatant el gran negoci que avui genera aquesta moda d’uniformes atlètics, a l’altre extrem de les calces curtes i bambes de la meva època d’atleta a “Els Lluisos” anys seixanta.

Tampoc he vingut especialment a animar-te però m’he sentit cridant-te molt bé Martí, vinga, vinga Martí. Era una altra manera d’estar amb tu.

No he vingut a patir, però no et negaré que una mica d’ànsia sí que he passat, sobretot quan no et veia arribar a la meta, entre altres coses perquè t’havies avançat sobre el temps previst. Ben diferent de Zarauz, per sort.

Perdona per haver anat una mica despistada en quant als espais i els temps dels teus “passes”, però t’he de dir que, quan no et podia distingir entre tants i tant ciclistes, perquè no et conec el casc, m’ha agradat que fossis tu qui em veiessis, tot passant-me per davant com una bala i cridant-me “mare, mare”. Ha estat aleshores quan m’he adonat que era jo, ta mare i hi havien poques altres mares animant un fill. Parelles, moltes, però la teva treballava...Segurament perquè no hi havia gaites mares que tinguessin un fill com tu,  fent una triatló en complir trenta-set  anys que, aquesta mare que molt t’estima, et va parir. Una cursa com una altre, la del néixer i el viure, oi?  En definitiva, un camí, tu de proves de superació personal, jo d’acompanyament, en aquest cas en viu i en directe, en altres, a distància, però encara mantenint com trenta anys enrere aquest equilibri entre el seny i la rauxa, o la rauxa i el seny; entre el reportatge i la contemplació; entre l’emoció del moment i la fredor pràctica.

Felicitats per la millora en la marca i per l’aniversari de vida,

                     Rosa Vila