TRIATLETAJANT                                              

M'agrada ser mare d'un triatleta, però també em fa patir. Secretament m’enorgulleix que, en l'aspecte físic, millori l’espècie: jo només havia fet atletisme ras, al Pati dels Lluïsos; ell, a més, des de fa tres o quatre anys treballa les categories ciclistes i les natatòries i, de retop, les literàries en les e-cròniques esportives. Però em fa patir quan posa el cos al límit en cada competició, sobretot des de la hipotèrmia de Zarauz. Des d’aquell dia encara està una mica tocat per l’abandó obligat, més o menys com quan va suspendre les pràctiques de conduir després d’haver-se preparat molt.

         De gran, no és massa diferent d'aquell nen escotorit que feia els cent metres gatejant pel passadís del pis, ni aquell vailet que corria com una bala per la pista de basquet fent poques cistelles, ni d'aquell noi que volia ser periodista esportiu i va acabar sent-ho cultural. Però segueix fent-me patir, poc i de lluny, perquè fa anys que ja te qui el cuida i l'acompanya. Però a mi, -com quan l’acompanyava a ell i altres nanos a la lliga de basquet, ara m'agrada anar-lo a veure’l córrer, però nomes quan m'ho insinua. Ho faig des de la Triatló de Sant Pol de l'any passat, coincidint amb el dia que el vaig parir, un 22 de juny, aquell del 78. Un regal com un altre.

         El vaig a buscar, relativament tard, a 1/4 de 8. Ell ja porta el mallot posat. El veig prim però ben musculat. Sé que entrena molt, dorm poc i cuida religiosament la seva alimentació. Carreguem la bicicleta de carretera; una bossa amb les sabates, el porta-dorsal, el neoprè, les ulleres de nadar i de sol, el casc... Mai es descuida els gels de glucosa ni les barretes energètiques, aquestes porqueries legals que faran que jo no hagi de patir tant per ell durant l’hora trenta-tres minuts que ell farà el seu fet.

         Ja a San Pol, me’l miro com inicia el cerimonial preparatori. Tot metòdic, com és ell. A continuació va a buscar el dorsal i entra a boxes per deixar-hi la bicicleta i tot el necessari per córrer. Tot ben posat per no perdre ni un segon entre prova i prova. No entenc que corrin amb bambes sense mitjons: i si se li fan llagues?, em diu que en les curses curtes no hi ha temps i jo només m’ho mig crec. L’observo darrera la reixa saludant, xerrant, rient amb amics i coneguts d’altres competicions: m’agrada que segueixi tan sociable i divertit com diuen que és. Es posa la part baixa del neoprè fins al a cintura, i cap a mar hi falta gent. És un mar gris, mirall del cel emboirat, que es va esfilagarsant a mesura que el sol empeny cap amunt. La nota de color la dona l’estora llarga  vermella que va dels boxes fins al platja: Dins la grisor matinera tinc la sensació que ell va dignament a recollir un Oscar! i jo seguint-li les passes, tot i sentir-me una mica ridícula fent de mama acompanyant… Ho supero quan el veig content, sobretot una estona després, quan sortirà de l’aigua entre el primer terç del  quatre-cents mosquits negres amb casquets de colors, i li podré fer la foto corresponent tot cridant molt be Marti, molt be! Vas bé, nano!, sense jo tenir-ne ni idea si de debò va bé.  Em somriu satisfet. De sempre, ha necessitat que li valorin l’esforç.

         Fa corrents la primera transició i jo em quedo enrere, fent fotos d’ambient i gaudint d’aquest mar de perla marinera. Ell te una altra feina menys contemplativa. Tot un altre cerimonial.Ara toca la bici, i a mi em be el cap quan el seu pare i jo li ensenyàvem a passar de la bicicleta de tres rodes a la de dues, i sense casc,  per un carrer pla i sense transit de Vallgorguina. Però ell a la seva sense perdre ni un segon. Agafa la bici enfocant bé els peus dins les sabates que prèviament havia enganxat a les cales del pedal automàtic amb gomes de pollastre. Una se li trenca, cosa que segur li farà perdre temps i que la sabata vagi picant a terra, clock, clock, mentre no la perdi...clock, clock. Fa les tres voltes, de Sant Pol a Calella, quin avorriment, penso! L’espero veure des d’un turonet de la carretera on hi han pocs mirons i cap altra mare. Veig que circula sol. Em veu i em saluda, mare!, estranyat de que estigui allà i no dins el poble on hi ha el gruix de gent. Després m’explicarà que no ha trobat un bon grup de bici per anar-se rellevant, per allò de tallar el vent. O sigui, més esforç i pitjor marca. I jo, sense saber totes aquestes qüestions tècniques, el segueixo animant com si me les tingués ben sabudes. En acabar el torn de bicicleta, i encara en marxa, es mig descalça  arribant amb el peu sobre la sabata; salta descalç, ara ni mitjó ni sabata!, anem bé! Al box deixa la bici i el casc, es posa les altres bambes sense mitjons, és clar!, es gira el dorsal cap al davant i es disposa a encarar la tercera prova tot  posant el seu rellotge en star. I pensar que d’adolescent no volia cap dels rellotges que li regalàvem per saber l’hora de tornar a casa!

         Surt de boxes tranquil·lament, ui!,  aquí ja no les tinc totes. Quan després li pregunti què li passava, m’explicarà que el més dur de les triatlons es el canvi de musculatura en cada un dels tres esports, que no es pot començar a saco. Ah!, ho entenc, li dic. Al final n’aprendré.

         Quan el veig passar,  en la que no sé si es la primera o la segona volta,  li faig la tercera de les fotos, cosa difícil perquè ja porta un ritme ràpid. Per si aquella  ja fos la darrera volta, abandono el meu nou punt d’observació per anar a buscar un bon lloc a la meta i preparar-me per a enregistrar l’Entrada Triomfal Sant Pol 2015. Sembla que hi vaig massa d’hora, en no recordar el temps total que m’ha dit tenia previst fer. Ho faig per un sidecàs. Després em dirà que m’ha buscat en dues voltes i no m’ha vist. Em renya mig somrient per haver anat a meta tant d’hora. No es recorda que té una mare previsora. Finalment per megafonia, l’speaker que el coneix personalment, m’anuncia que arriba. Em preparo i poso en vídeo la càmera del mòbil nou. Però, quan arriba el moment estel·lar, el cos i la cabellera rossa de la pija del meu darrera, s’aboquen sobre meu i m’escombra sense miraments, de cintura per amunt, per poder ella retratar al seu marit. El focus de la meva càmera es desplaça cap el terra, de manera que en MarTri entra a meta sense ser enregistrat per la seva mare triatletera, amb la corresponent bronca que intentaré salvar retratant-lo en una, dues, tres i fins a quatre de les seves típiques postures post-cursa pel facebook. No passa res, ell s’ho ha passat be i jo no he patit gairebé gens.

         Fins el proper Sant Pol, doncs?