Cap a l'Àfrica del Sud

.
 Aquí el teniu.
    

Cap a l'Àfrica del Sud

Crònica d'un viatge amb “Natura Maresme”

Sud Àfrica, Namíbia, Botswana, Zimbabwe i Zàmbia en camió.

 

Això no és ben bé un dietari del viatge. Tampoc és literatura, ni pretén ser un reportatge gràfic. I menys, un tractat de geografia aplicada. Potser només vol ser una mena de crònica d'una experiència viatgera diferent.

Divendres, 3 de juliol del 2015.- L’anada

Sortim d'Argentona, vinguts de diversos indrets del Maresme, sense saber si ho fem en condició de turistes, viatgers o naturalistes, però amb la voluntat de captar el millor  d'aquests països africans. Anem cap el sud del Sud, de on diuen que venim els del nord. Caldrà que això, de tant en tant, ens ho anem refrescant.

Argentona-El Prat-Munich-Johanesburg-CapeTown en vint-i-quatre hores justes. Vint-i-un components de l’expedició, més dues companyes que ja trobem allà. Sembla que formem un grup tranquil. Alguns són repetidors de diferents viatges organitzats per Natura Maresme, els altres ens hi estrenem.

            No he vist temps mes mort que el dels aeroports, sobretot en els transfers o durant els retards, anunciats o no etc. Segurament perquè és un temps destinat a adaptar la nostra ment als corresponents canvis sobtats de món, de manera que n'amoroseixi el xoc.  Diguem ja que hi som, que les anècdotes dels avions també son força limitades: el fred excessiu que portarà més d'un constipat, els roncs del veí del costat que t'espatllaran els teus,  la vomitada matinera del de més enllà per l'accés d’alcohol gratuït, el plor del nadó entossudit a fer l’horari familiar, la insistència del que intenta fer fotos d'una sortida de sol que no acaba d’arribar; després als problemes de recollida de maletes, els tràmits d’algunes duanes... i poca cosa més que ràpidament oblidarem així que entrem a la nova situació. La nostra, una mena de safari contractat a la carta amb una agència Sud-africana, fet dalt d’un camió preparat per conduir-nos durant dinou dies per parcs naturals i algunes ciutats dels cinc països pactats, amb un total de mes de 5600 km, traginant tot el necessari per traslladar-nos, cuinar i dormir, conduits per un xofer-guia de parla anglesa, en Boy, alimentats per un cuiner, en Menzeli, capaç de fer filigranes, ajudats per en Tauray i l’Oriol, el nostre líder, un català naturalista, disposat a explicar-nos els ets i uts d'animals i vegetació.

            Està previst veure deserts, canyons i altres formacions geològiques, dues tribus, alguna ciutat, un delta, unes cascades i els '"5 Grans": el lleó, el búfal (de moment el veiem al bitllet de 100 rans que acabem de canviar), l'elefant, el rinoceront i l’hipopòtam, però també molts d’altres animalons, mitjans i petits.

Dissabte 4.07.15

Poca cosa, avui. Hem arribat a Sudàfrica al migdia. Una volteta per Cap Town amb el camió,  admirant a distancia la omnipresent Table Mountain ; trepitgem la platja afinant la mirada per divisar, entre la  calitxa, la illa on hi ha la presó on havia estat reclòs tants anys en Nelson Mandela. Veiem algun dels grans edificis, moderns, de disseny, que insinuen la riquesa econòmica de la capital i marxant, veiem algunes de les  xaboles perifèriques que ens insinuen el contrari. Comencem ruta cap al nord, parant abans en una gasolinera per comprar l'aigua personal i més tard per dinar de camí. Durant els primers tres-cents quilometres en camió passem per les muntanyes Cederberg (nom de l'espècie en perill, un arbre endèmic de la zona, i del camp de batalla de la Segona Guerra Boer) I resseguim una vall immensa de tarongers i altres cítrics, dins la qual i per un camí de carro, arribem al càmping Marcuskraalal que resultarà ser el nostre primer lloc d'acampada. I de sopada!, sota cobert, amb llum i wifi! El xofer-guia, ens ensenya a cada dos expedicionaris a muntar i desmuntar les tendes de lona pesant i ferros matusseres, de la manera ordenada que ens ha de facilitar la mateixa acció que, a partir d’avui haurem de repetir cada tarda i cada matí. Se'ns dona un retolador per posar el nom a la que serà la nostra habitació durant tots els dies menys els quatre que anirem d'hotel. La meva tenda, per aquesta nit, quedarà muntada sota una Noguera de Macadàmia: tot un honor!

            Ja de fosc i mentre en Menzeli ens fa un sopar calent, anem a fer un Tast de Vins Sud-africans, tres de blans i tres de negres, en un lodget proper al nostre campament, llàstima que no ens en regali'n algunes ampolles pel primer sopar, que tot i ser sota cobert,  evidenciant que hi fa un fred que pela, gelor que ens ha agafat desprevinguts venint de la onada de calor mediterrània d'on venim. Sopem amb llum, entaulats i asseguts en unes cadiretes de lona de mida p5, gens pensades per a l'artrosi de genolls de la majoria d'expedicionaris. (Jo venia motivada per dormir a terra, però no per seure tan avall ni enfilar-me en un camió de graons tan alts). Avui disposem d’aigua corrent per rentar els plats, endolls africans per carregar mòbils i bateries, dutxes d'aigua calenta i... Wifi!, per avisar als de casa, després d'un dia i mig d'haver-ne marxat, que hem arribat be.

Diumenge 5.07.15

Quin fred! Quina gelor! Tota una nit de passar fred!, i això que hem dormit tres en una tenda de dos. Quina nit, la primera!, i pel meu mal cap! El meu sac és per +5ºC, confort entre 7 i 11º, el meu pijama d'estiu per allò d’anar a l’Àfrica, el meu forro polar gruixut de Natura, va ser expulsat a ultima hora de la meva bossa de viatges alternatius, per les darreres auto-retallades per reduir volum i pes, com el texans, com les malles... tot després d'haver consultat durant uns dies les oscil·lacions de les temperatures a cada un dels països a visitar, però sembla que les del nostre campament no devia entrar dins les coordenades estudiades. Sort que el sol i uns ocellets comprensius ens donen el bon dia i que el cuiner ens te preparat un esmorzar complet i calentó, -cosa que li agraeix el meu fred intern i la meva primera tos africana-, després de des muntar tendes i carregar el camió.

            Marxem a 2/4 de nou, canyats!: avui hem de fer 580 km en direcció a l’Orange River, primer per pista,  resseguint l’immens  paisatge taronja, després del no menys extens de matolls a peu pla, amb alguns arbres de roibos, els únics, amb muntanyes al fons. Parem en una gasolinera amb WC i botigueta, on hi compro un paquet de te roiboos del país per 25 rans (uns dos €), només n’agafo un per por que se m'aixafin dins la bossa durant els vint dies que falten per tornar a casa. Intento ser amable amb les dues caixeres de la botiga. Elles riuen quan els hi pregunto com es diu gràcies (tan ki) i adéu (bai) i ho intento posar en pràctica: alguna cosa no dec dir bé del tot... Torno a la botiga al cap d'uns minuts perquè m'havia oblidat de comprar xocolata, i quan em veuen entrar, es tornen a posar a riure. Tan Ki. No sé exactament de què, però m'afegeixo espontàniament a la seva diversió, intuint que els agrada que una dona blanca s'interessi pel seu idioma. Bai, per sempre. Ens reclamen per enfilar-nos al camió i seguir mirant per la finestra. Veiem les primeres blackfaces, les ovelles de cara negra i els primers nius d'orenetes africanes enfilades als pals de corrent paral·lels a la carretera, ja que no disposen d'arbres, excepte alguns roiboos, que desestimen segurament ser massa baixets. Encara avui, en aquest punt del llarg quilometratge esfaltat, em ve el cap una frase que espero i desitjo sigui mentida: "África és com a tot arreu, per carretera". Trenco aquest mal pensament quan sento que el nostre naturalista de capçalera, pren el micròfon per comentar el paisatge de més enllà de la carretera, parlant-nos de la fitosociologia. Ens fa fixar com les plantes s'ajunten per afinitats, o per necessitat de sol, d'aigua, o per orientació. Segueix amb el tema de la geobotànica i ens parla de plantes adaptades al territori després de tres-cents mil anys. Entossudit a no deixar-nos trencar el son, ens comença a detallar algunes de les estratègies que adopten per combatre la sequera, com es comporten a l'època de pluges, com es protegeixen dels animals que se les volen menjar, inventant-se punxes, olors i gustos desagradables. Quan parem a estirar les cames, (ens ho fan fer cada dues hores), segueix amb la classe magistral comparativa, que agraïm i ens ensenya cagarades d'springbox (gaseles), de sargantanes (monitors) i jo, després de dedicar-me a fer fotos a uns dragos solitaris, canvio el mal pensament anterior per un altra de més positiu: estem al segon dia i ja estic fent un curs de naturalisme accelerat, gràcies als coneixement, memòria i il·lusió del nostre guia-naturalista particular.

            Dinem (i no és cap broma) a Springbox (ciutat famosa pels diamants, i pel nom de l'equip de rugbi del el de la pel·lícula d'en Mandela, els afriKaneers, nom dels habitants que actualment suposa el 40% de la població Sud-africana. I d’una gacel.la...

            Si resumim molt la historia sudafricana, tenim que a finals del 1800 els boers (holandesos),  varen fer fora als natius wantus, i dominarien el país fins que al 1848, quan els guanyen els anglesos. ( Sembla que si varen guanyar es perquè nomes podien votar els blancs).

            Arribem a Namaqualand-Gariep, Orange River i ens allotgem al càmping Bushwhacked, sobre el riu que fa de frontera amb Namíbia, sobre la que admirem la primera del seguit de postes de sol inoblidables que intuïm tindrem, i sopem, ben abrigats, uns bistecs a la brasa-brasa al voltant del gran foc amb una escalforeta que tampoc serà suficient per contrarestar les baixes temperatures anunciades per a la matinada. Després de sopar, una cerveseta al bar del càmping i tot seguit, a les vuit, ja negra nit, baixem a un plataforma sobre el riu per escoltar-hi la piuladissa dels ocells. De tornada a les tendes i ja amb menys llum al càmping podem observar les constel·lacions d'aquesta part de món; hi busquem la Creu del Sud i la trobem: ja tenim apresa la referència per si de cas ens perdéssim un dia d'aquests!

Dilluns, 6 de juliol 2015

Sortim ben d'hora i ben esmorzats  cap al Fish River Canyon, el canó més important després del de Colorado, USA, i el més gran d'Àfrica, de vint-i-set quilometres d'amplada i una profunditat de 550 metres.

            Avui nomes seran 180 km de camió. A 3/4 d'11 entrem a Namíbia. Ja hi som! Passem per unes grans planes amb vinyes. Parem a comprar aigua en un supermercat Spar de carretera proper a un poblat amb barraques. Són les que acullen als temporers de la verema que ens diuen que cobren uns 50 DR al dia, aproximadament uns 5$.  Arribem d'hora al càmping. Ens fan muntar tendes abans que res, no fos cas que agaféssim mandra, dinem i, tot seguit, marxem en camió cal Canó. Ja allà, hi fem una caminada tranquil·la per la vorera alta per admirar tranquil·lament, cadascú al seu aire, l'erosió de 650 milions d'anys pel curs del riu Fish, avui esmirriat, però també pel vent i els moviments geològics, mentre esperem al mirador concorregut de turistes, una posta de sol que a part de la bellesa del indret, intensificarà els colors Ja de per si vermellosos de la formació. Son les 5pm, i d'aquí molt poca estona serà de nit. Tornem a sopar al càmping i després, com per pair, alguns fan un passejada nocturna per escoltar i observar els animalons de la nit, altres ens quedem xerrant, fumant o fent la cerveseta sota el porxo, comentant el que portem de viatge, allunyats de les tendes per no molestar als que ja fa estona s'han tancat dins les tendes. Aquí és quan me n'adono que, amb el ritme que portem, anant pràcticament a tot de pito, i sense moments buits, gairebé és impossible portar un dietari detallat. A penes quatre dades practiques i tremoloses de on sortim i a on anem, escrites dalt d’un camió en marxa. He desistit, doncs, d’anotar la descripció dels diferents paisatges per on anem passant. Em dedicaré, doncs, a observar-los deixant que sigui la retina l'encarregada d'emmagatzemament-ne els que més li plaguin. Això en quant al marc geogràfic. En quan a l'atmosfera del viatge, que se n'encarregui el cor. I pel que fa a les escenes, Déu dirà. Estic oberta a tot.

dimarts, 7 de juliol del 2015. Namib-Naufluft National Park

Ens llevem a 2/4 de 6, desmunten religiosament encara, les tendes i deixem que ens les carreguin al camió. Anem a la idea. Esmorzem a les 6 per sortir a les 7 per  fer els 520 km que ens portaran a Sesriem, un petit poblat dins el Desert de Namib, considerat el més antic del món. Namib vol dir espai obert. Els d’aquí d’abans sabien trobar el nom adequat a cada paisatge.  (Si faig uns digressió me’ls imagino anomenant “supositori de colors” a la Torre Agbar barcelonina, o “camí d’aigües pudents” a la xarxa de clavegueram urbà.)

            Seguim fent les parades de rigor cada dues hores passem per on passem, aprofitant per deslliurar-nos de les necessitats bàsiques, normalment les dones a la banda esquerra del camió, els homes a la dreta del camió, en camp obert, o aprofitant matolls punxeguts. En tenim algunes fotos discretes. Cal dir que hi han altres parades tècniques, com són les de fer fotos o les d'estirar les cames, com aquells deu minuts de caminar de punta a punta de pont sobre el Riu Fish, o la parada de mitja hora per fer la cerveseta o comprar aigua a Betània, on jo em proveeixo de pastilles pel coll . El refredat de les primeres nits va fent de les seves, ahir febre i afonia, avui tos i mal de coll. A  part de mi, hi ha mes gent malalta per aquells primers freds que a uns quants ens va agafar desprevinguts. Però ho superarem!, amb il·lusió i medicació.

            Arribem a Betània on disposem de mitja hora llarga lliure. Betània està considerada la capital sentimental de Namíbia, perquè és on els seus habitants varen iniciar la revolta per fer fora als alemanys. Avui aquí, nosaltres, som els únics blancs i catalans. Com que no m'agrada la cervesa (encara segueixo encallada en el mític primer glop de joventut), aprofito que observar les fesomies de les dones que estan dretes o assegudes a la vorera de la carretera, esperant, suposem, als seus homes que pacientment fan cua a la Posta,  per cobrar algun ajut. Primer les miro dissimuladament, després amb somriures de salutació. Criatures, mares i àvies negres. Fora el normal, però ens sobta doncs en el que portem de viatge hem vist mes blancs que negres. Elles també ens miren i unes quantes, sobretot les mes velles, em tornen el somriure. Les jovenetes, amb les criatures a coll, -sembla que prenyades per passavolants-, es deixen retratar a canvi d'algun ran o de res.

            Reprenem la marxa per seguir fent quilometres per un paisatge  poc variant fins a l'hora de dinar, quan arribem a un indret estrany, sec, pedregós, amb una mena de cementiri de cotxes mig colgats d’arena que, a algú dels nostres li recorda el desert mexicà, però que, un cop superada la portalada, resultarà ser una mena d'oassi, un miratge, "un rico vergel", amb gespa i ombres, amb servei de restaurant amb la corresponent pissarra que anuncia un menú turístic portable en capses de porexpan, (no pas per nosaltres, que ens el porten fet i el menjarem en plat d’alumini) o per ser consumit a les taules i bancs sota arbres de fulla verda sense punxes; també hi ha raconets tipus chill-out, i uns serveis súper polits i un botiga amb postals especials, amb artesania africana escollida, i la possibilitat d’auto servir-te una tassa de cafè o de te per 19 rans... una sèrie d’instal·lacions que ens evidencien l’existència d’un altre turisme alternatiu, el del gin-tònic quan cau el sol i de matalàs sobre potes enlairades. I conclourem que el nostre és una altra mena de turisme, ni millor ni pitjor, més econòmic i sobretot un “turisme adaptable” .

            Després de dinar el xofer ens avisa que encara queden uns quatre-cents quilometres pel desert de Kalahari en camió i que cal que tanquem totes les finestres per la pols i el sol. Qui parlava de fred? Ara toca calor, molta calor i ben tancada. Avui el camió és hermètic.

Arribem a quarts de cinc a Sesriem, que és la porta principal del P.N. Namib-Naukluft,. Muntar tendes, uns pocs refrescar-nos a la piscina, i tots a decentar-nos. Es fa, a la tarda, una petita expedició al Sesriem Canyon, a la que, sentint-ho molt, renuncio per no trobar-me be. Tal com estic avui no se si demà estaré en condiciones de fer el que ha vingut a fer a tants quilometres de casa, el què m'havia motivat a fer aquest viatge: trepitjar les dunes  ataronjades del desert de Namíb, considerat el més antic del món i una de les joies geogràfiques africanes.

            Dutxes fins exhaurir l'aigua calenta. Sopar a les set i dormir a 2/4 de 9 que demà ens llevem a les 5 per anar a veure sortir el sol des de dalt la duna 45.

8 de juliol de 2015

Diana a les cinc en punt. Fer la toilette mínima i, sense esmorzar, cap al camió! Cal arribar de nit al peu de la duna. Ens hi apropem circulant en caravana: són molts els cotxes particulars i els tot terrenys que volen fer el mateix que nosaltres. De camions, però, només n’hi anem dos. Encarem la duna anunciada, ens hi enfilem, i tot pujant veiem allà, lluny, petits, els llums del nostre càmping, segurament el més turístic i ple de tot Namíbia. Pugem en fila índia per saludar al sol que va fent el seu fet. Alguns ho fan des de dalt la duna, altres des d’una mica més avall. Cadascú al seu aire

            A la baixada de la duna, amb el sol ja força enfilat, ens espera el nostre fantàstic cuiner, al pla, amb les taules parades amb un bon esmorzar, segurament el més tardà de tots però igual de complert i suculent que els de cada dia. Després, ja refets i fotgrafiats, uns 4x4 ens apropen a les dunes de Sossusvlei. Hi farem uns dos quilòmetres a peu, sota un sol de justícia (jo sense barret, ni aigua, ni crema solar, amb mal de genolls i encara amb febrícula), fins a les famoses salines amb arbres morts fa mes de nou-cents anys, el Deadvlei. Aquí, abans d’arribar als esquelets d'arbres morts, de més de 600 anys, és on em desmunto, pel sol intens i per meva dificultat en arribar-hi en solitari i en aquestes condicions (les de la manca de previsions mínimes mes les afegides de salut). Per primera vegada en el què portem d'expedició, em sento derrotada. I em dic i em redic que “tot això ja no és per mi, que jo no estic per aquests trots...” Sort que, en arribar al campament, amb la banyada a la piscina d’aigua gelada d’abans de dinar, se'm refredaran els mals pensaments, quedant en stan-by fins a nova alerta.

            Marxem cap el nou campament, Desert Shelter Cha-re, un dels més mínims i austers, aquest sense aigua corrent i amb llum de burra, on pràcticament hi estem sols. Muntem (feina feta no fa destorb!, com deia la meva mare) i anem a fer una descoberta de la zona amb jeep i ara amb guia local. Ens explica i ens mostra com les plantes de l'entorn s'han adaptat a la sequera i a la pluja mínima d’aquí. Amb les seves explicacions, i sobre un lloc que sembla no hi hagi res, ens dona, humil i respectuosament, més d'una lliçó de modus! Per exemple quan es diu que si, bo i estan aquí estem pendents del que tenim allà, a casa nostra, no estarem bé ni aquí ni allà ( és això una vacuna contra l’enyor?; és descobrir l’autèntic poder de l’observació quieta, callada i pacient?). Ens fa afinar la vista per veure les girafes de muntanya, dissenyades per ser confoses amb els turons; ens mostra ònixs, zebres; ens fa trepitjar la terra resseca, passejar entre matolls, per  acabar amb  una posta de sol, fervent i potser la més silenciosa, que resseguirem fins que s’amaga darrera les muntanyes. I de cop, em fa adonar de  com en som d'afortunats fent aquesta mena de viatge alternatiu que ens permet viure en plena natura a tot drap, fins al punt de poder admirar en un mateix dia la sortida i la posta del mateix sol en llocs diferents.

Sopem protegits del fred. A la nit ens visitaran, sense saber-ho la majoria de nosaltres, les girafes que han esperat que dormíssim per venir a omplir els seus estómacs d'aigua del abeurador controlat que hi ha a setanta metres de les nostres tendes, tot dient-nos “Benvinguts a casa!”

Dijous 9.07.15 i divendres 10.

Sortim del càmping a les vuit (tot un luxe!) havent plegat tendes, gaudit d'una nova sortida del sol, ben esmorzats, i havent retratat els aloes solitaris que, en aquella hora agafen el color vermellós del primer sol: pura poesia. Natura viva, tot i la sequera extrem (ens diuen que les pluges aquí, representen 40 ml/any).

            Intentant fer balanç d’aquesta darrera acampada austera, constato les adaptacions que anem assumint: primer vàrem avesar-nos a viure sense wifi, després sense cobertura, ara amb l'aigua mínima i nomes amb el llum del frontal per transitar i d'unes espelmes per sopar. I no ha passat res. Avui, però, sembla que la cosa canviarà: anem a ciutat i dormirem d'hotel. Per fer-ho cal que seguim travessem el desert, ara en direcció oest, cap la costa atlàntica de Namíbia, per arribar a la seva segona ciutat, Swakopmund,

            Així és com, ben d’hora, a 2/4 de 9 ja creuem el Tròpic de Capricorn, on deixem constància del nostre pas amb una enganxines de l’Associació Natura Maresme. Després ja no parem fins a Walvis Bay (Badia Balena), un port històrica i estratègicament important i encara avui, de clara influència anglesa. És una ciutat envoltada de desert en les tres parts que no son mar i que seria la seva quarta no-paret. Gaudim allà de l’espectacle de les colònies de flamencs en plena cridòria. Dinem a la platja sense banyar-nos-hi, màxim remullar-nos els peus i recollir cloves d'uns musclos allargats i blanquinosos.

            La propera parada ja serà a la ciutat on ens allotjarem, no una, sinó dues nits. Dos dies sense muntar i desmuntar tendes. Fins i tot, no sé si d'emoció o per la novetat, em trobaré fent una foto del gruix del matalàs de matrimoni, suposo que per fer la comparativa amb el les tendes que no sobrepassa els 3cm. Ens anirà bé allotjar-nos a l'hotel Amanpuri de Swakopmund, per refer-nos, per canviar de ritme. Una mena de xoc  semi-nòmada, que ens recordarà l'altra manera de viatjar, que ens permetrà pagar quatre xavos perquè ens rentin roba, uns quants més perquè ens serveixin el sopar triat. Podrem reorganitzar les bosses de viatge, i sobretot,  comunicar-nos via wifi amb la família, enviar fotos a amics i penjar-ne a instagram, webs i Facebook. I, sobretot, començar a comprar els ineludibles souvenirs africans. Sopem de restaurant, de per lliure (a mi l’excés em reprèn, per   dir-ho ben dit) i alguns acaben a la discoteca del costat del restaurant, amb xupitos i aquestes coses que teníem gairebé oblidades.

Swakopmund va ser fundada el 1892 com a port alternatiu alemany al de Walvis Bay anglès situat 33 km al sud. Ara te uns 35.000 habitants i és coneguda per conservar moltes mostres arquitectòniques de l'estil colonial alemany de primeries del segle XX. Actualment és una ciutat que viu del turisme que hi va a buscar esports d'aventura (quads per les dunes, sandboard, paracaigudisme), que no és el nostre cas... màxim un grup demà al matí farà un creuer matinal de plaer, amb ostres i cava inclosos, per veure dofins i foques. Altres badarem, sense pressa, per la platja i la ciutat per acabar dinant en un restaurant local, on menjarem peix fresc i veurem vi blanc i on. De passada, serem l'atracció  d’altres taules de blancs locals (afrikaaners, segons ens diuen ells mateixos quan establim conversa), en no identificar la llengua que parlem, el català. A la tornada a l'hotel repassarem mapes i els nous fulletons de l'oficina de turisme, per allò d’assentar el què portem fet i començar a situar sobre paper el què tenim per fer els propers dies. De fet, és com si aquest dos dies de ciutat haguessin estat programats com a punt d'inflació del viatge. A mi em serveixen per fer l'inventari dels primers dies: de la cohesió/llibertat d’un grup de persones un pèl nombrós, algunes conegudes, altres noves; del anar a toc de pito, ritme que alguns critiquen i jo veig necessari, encara que a estones es faci feixuc; de la progressiva adaptació, en vista del seu aprofitament, del programa establert, teòricament conegut per tots, però no pas assimilat a la pràctica per uns quants; del difícil equilibri entre els interessos particulars i els de grup ( com alguns avui han preferit llevar-se d'hora per anar a comprar l'artesania pendent, mentre jo, en canvi, ho faré un altre dia per gaudir d'una sortida de sol en plena natura). També m’adono que a aquestes altures de viatge ja m'he acostumat a que em portin segons l'itinerari previst, fora ciutats, i que ja no sento la necessitat inicial de deixar constància escrita de cada lloc, càmping o àpat, ni de memoritzar noms dels arbres i animals, però en canvi sí que voldria ser capaç de rescatar-ne allò més important de cada lloc. És clar que, en ser tants dies i paisatges canviants, i amb tantes meravelles acumulades, potser hauria d’intentar aplicar, dia a dia, la tècnica del rescat d'allò que m'ha impressionat mes, amb o sense foto. Per tant, ara mateix començo l'operació "rescat-3", amb les tres coses d'avui: 1ª.-la xerrada amb el xicot tarragoní-voluntari que hem conegut al hotel (un funcionari jubilat de la UE que viu a Luxemburg i va a una ONG de salvar elefants fent de paleta i el que convingui); 2ª.-el matrimoni d'afrikaaners blancs veïns de taula al lloc del dinar; i 3ª.-la crema de cabells casolana que he comprat per un dos dòlars al mateix restaurant, (amb les explicacions  d’aplicació i mímica corresponents, de la cambrera negra que me l'ha venut) destinada a de reparar la crispació dels meus cabells per la sequera dels deserts.

Dissabte, 11.07.15

Avui fa una setmana que estem recorrent el sud d'Àfrica. Només una setmana?, ens ho diem o només ho pensem, tot tornant a la vida de natura?, encara ens en falten dues!, alguns amb un somriure, d'altres sense. Més d’un, de dos, de tres i de cinc comencen a estar cansats de muntar i desmuntar tendes cada dia, sobretot després d’avui quan acabem de deixar enrere la bona vida nocturna. Veurem com evoluciona el tema.

Lets go? Sona com a crit de guerra. I tots, o gairebé tots, yes! Així és com sortim de Swakopmund a les 12 per la C-34, amb núvols i proveïts obligatòriament d'aigua per dos dies. Ui, ui, ui! On ens portaran avui? Nomes hem de fer 80 quilometres. Primer anem vorejant la costa per, després, entrar a la sabana, fins a Spitzhoppe, (en alemany, cúpula apuntada), encara dins el desert de Namíb, per acampar sota les muntanyes del mateix nom. Són uns poderosos pics de granit de mes de 700 milions d'anys d'antiguitat, que s'eleven de manera espectacular sobre la gran plana, granits en les quals, també als de la nostra zona d’acampada, ens diuen, s’hi poden trobar exemples de pintures dels primitius boiximans.

Dinem pel camí, a 2/4 de 2 i a pocs metres del cartell que anuncia el "Dorob Park National" i al costat d'un únic arbre, totalment sec, que marca l'encreuament de quatre camins del desert. Mengem una bona pita calenta que cadascú es pot omplir com vulgui de pollastre, pebrot, enciam, tomàquet, i salsa. Suc de fruita i l’aigua i el vi particulars. No necessitem res mes. A 2/4 de 3, seguim per una carretera nacional, ara de sorra: seran unes dues hores mes pel desert de Namíb fins divisar les Muntanyes Pontox. Aquí ni aigua rentar-nos la cara. Només unes minses latrines de barraca. Solitud: només el nostre camió i un cotxe-tenda mes enllà. Muntem campament sota una gran acàcia de dues punxes de la que ens emportem baines de llavors a casa, jo una que faci de zing-zing per la neta, d'altres per intentar fer-les germinar.

Mentre el cuiner encén un gran foc per fer el peix a la brasa del sopar, anem, acompanyats d'un guia local a fer una caminadeta per veure les pintures rupestres anunciades. Son petites i força diluïdes per la poca protecció. Tornant a casa ens enfilem a les roques de sobre el campament per gaudir de la posta del sol,  avui darrera les muntanyes de les pintures bosquimanes. És un lloc tan especial, aquest,  que ens fa oblidar que venim de dues nit d'hotel de ciutat. Em dic que aquestes pedres segur que tenen molta memòria. Memòria del sol, memòria de les llunes, del vent, de la poca pluja, de les tribus que hi han viscut, i jo en vull recollir una mica de tanta memòria ancestral a canvi de deixar-ne un polsim de la meva, de la bona és clar, encara que sigui curta. Ho faré abans d’adormir-me dins la tenda, dins l’operació rescat. Però abans toca gaudir vora el foc d'un bon sopar d’un peix que no conec, d'espines llargues, fàcilment triades gràcies al frontal, i previ haver ballat jo amb el cuines i de manera espontània,  so de la música africana que ell te posada a la ràdio del camió mentre cuinava. Acabem el dia amb una mena de foc de camp amb acudits, cantades i algun conte llegit. Africà, evidentment.

Diumenge , 12.07.15

Diana a 2/4 6. Desmuntar tenda. Ja en tenim el cul pelat i ens sobra temps, de manera que puc fer una caminada matinera en solitari pel camí bifurcació del de les roques dels boiximans, amb les corresponents fotos de la sortida del sol. En solitari, encara: ho remarco perquè ho necessitava. Tornar al petit garbuix del campament per esmorzar a 2/4 7. Sortir-ne a 2/4 8 cap a l'interior, direcció nord, al poble de Kamanjab, a la regió de  Kunene. Tenim uns 340 km fins el càmping d'Etotongwelodge, que disposa de dutxes d'aigua calenta, piscina, bar... tot un luxe! Adaptació als canvis. Esperit obert. Ganes de seguir descobrint Namíbia. Amb il·lusió i energies renovades.

Abans però parem a Kamanjab, un poblat de la tribu dels Hereros, on unes quantes dones, vestides i embarretades de festa, mantenen un petit mercat de carretera, on, qui mes qui menys hi comprem alguna cosa. Jo només un petit coixí (com de patchwork) per la neta tot i que hagués comprat moltes mes coses per amics sinó fos perquè encara ens queden molts dies de ruta.

On dinarem avui? Al ras? No exactament. Sorpresa: en un pati interior  d’una mena d’hostatgeria turística, sota un cobert encanyissat i arbrat, a canvi de la consumissió. Dinem el nostre menjar, però avui en taules i cadires altes, relaxadament, tant que, a l’hora del cafè, em puc dedicar a fer fotos-retrat-sorpresa. Seran primers plans, de tots i cadascun dels components de l'expedició, la majoria contents, tipus casament. I sembla que els ha agradat.

Seguim camí, ara cap un poblat Himba per a turistes, mes o menys teatralitzat. Els donem les tres bosses de menjar que els havíem comprat al supermercat. Els Himba autèntics, encara ara, son un poble semi-nòmada, criadors de bestià. No porten roba excepte el tapall. Les dones s’unten el cos i el cabell amb una substancia vermellosa que representa les ha de protegir del sol. Potser és la única tribu de Namíbia que encara conserva el seu estil de vida. Per això estan protegits de la influència turística de manera que nomes ens és permès visitar aquells petits grups que, per contracte comercial amb agències, vulguin mostrar la seva manera de viure i de maquillar-se i deixar-se retratar, aprofitant per vendre artesania. Ho fan per famílies, setmanalment de manera rotativa i com a mitjà de subsistència.

Reprenem la ruta, ara cap el nostre proper allotjament nocturn, a Outjo, plens de contradiccions amb la nostra condició de turistes conscienciats,  emportant-nos fotos de nens amb mocs, d’altres plorant per baralles entre ells, i de les mirades de tots, la sensació del seu futur incert.

Dilluns, 13.07.15

            Avui marxem cap a una de les altres perles del viatge, l'Etosha National Park. És un dels parcs naturals més grans del món (22.270 km2 d'extensió, 350 km de longitud), amb dos ecosistemes ben diferenciats, el bosc baix de matoll i sabana i les llacunes salades seques (pa en anglès). Nosaltres la visitem a l'època seca. Seran 170 km en camió. Hi entrem a les deu del mati, i ens fem la foto de grup sota el cartell que ens informa que ja hi som.

Veiem les primeres impales, zebres, springbords, girafes, alguns pel camí i molts més a l'abeurador ben protegit proper al càmping. Allà observarem, asseguts i sense pressa, els elefants que van i venen a beure aigua, a dos que s'afronten per una femella, uns altres trempant, un lleó esperant un xacal o al revés, i girafes fent la famosa V de tantes i tantes fotografies de propaganda de safaris. Avui, doncs, una bona dosi de fauna, convivint amb aus i altres animalons petits, com dins una mena de pacte de cavallers.

Dimarts 14.07.15

            En aquest punt geogràfic del P-N d'Etosha, i encara dins les tendes, cap a les cinc de la matinada ens desperten els brams d'un lleó. Els que s’han aixecat per veure’l, han tingut por, però els que no, també. No ha passat d’un ensurt de manera que les 7, amb tot enllestit sortim del camp de Halili per anar cap al Nord del Parc. A les 9 parem al Etosha Pan, per caminar-hi sense por per sobre i fer-nos-hi fotos. I durant tot el dia farem un safari pel parc des del camió, parant a cada a avistament d'animals, que no ens estem de retratar, fins a la tarda que ens allotjarem al campament d'Okaukuejo.

Dimecres, 15.07.15

Nou canvi. Ara cap a la capital de Namíbia, Windhoek,  on ens toca  dormir d'hotel una nit. Seran 450 km mes, a descomptar dels 5600 que esta previst fer en total ens camió, i encara cap roda punxada! Pel camí parem en un gran mercat d'artesania, amb carrers i moltes parades fixes. Està situat estratègicament, a l'altra banda d'on muntem taules i cadires per dinar, davant d’una gran gasolinera de la qual ens atrevirem a menjar els primers gelats del viatge, tant per la manca de calor primer, com per la por de diarrees d’adaptació.

A Windhoek, fem una petita visita a la ciutat, i a continuació ens porten cap al nostre lodget-hotel Aresbbusch, a pocs quilometres del centre. Allà, com en una urbanització de luxe, disposarem de petits bungalows d’habitació i bany amb una terrassa coberta que nomes aprofitarem per estendre roba, ja que el fred ens impedeix gaudir-ne per fer-la petar. Sopem fora de programa al restaurant de l'hotel, recomanat pel guia per si volem assaborir bona carn i bon peix, amb un bon vi. És un gran menjador gran, amb gent benestant del país i les dues nostres taules de blancs. Observem que el servei escalfat amb estufes de butà, cosa que demostra que el fred apreta especialment, o sigui que no és només cosa nostra.

Dijous, 16.07.15,  catorzè dia, quan ja nomes ens queda una setmana de viatge,

Després d'una nit en que clarament ha glaçat, tot i estar anunciat a les xarxes que les temperatures no baixarien de 5ºC, deixem Namíbia, per saltar a Botswana, evidenciant l’absurditat d’una frontera més política que natural. Avui està previst fer uns altres 520km fins a la ciutat de Ghanzi, coneguda com a capital del gran desert de Kalahari. Els seus habitants provenen de diferents grups ètnics que parlen diferents idiomes, però que es caracteritzen per un gran esperit de tolerància.

Passada la frontera, parem en un súper per proveir-nos, tots nosaltres d'aigua i el cuiner del nostra menjar, i, els que, per culpa dels sacs encara passem fred a les nits, per comprar mantetes i algun jersei, que avui no estrenaré perquè el guia, copsant els refredats, amb i sense tos, ens ofereix la possibilitat de dormir en el lodged del càmping per la mòdica suma extra de 25$ x 2, a la qual ens hi apuntem la majoria. Sopem asseguts al bar del càmping, des de on a continuació  gaudirem, al voltant d’un gran foc, de la representació de balls i cants tribals a càrrec d'una comunitat local Bushman, antic  poble nòmada caçador, ara semi-nòmada assentat i dedicat a l'agricultura i pastura. Es calcula que en tot el Kalahari, actualment en deuen quedar uns 50.000.

Divendres, 17.07.15

La majoria no hem de plegar tendes, però els pocs que sí ho han fet ens diuen que aquesta matinada la temperatura ha estat extrema, a menys 2ºC. De bona ens n'hem salvat! Esmorzem a peu dret davant del foc les torradetes de Santa Teresa que ens van fent, ben calentones, per la gelor, cosa que els agraïm i ràpidament ens enfilem al camió tots vestits per capes i alguns tapats amb les mantes comprades, roba que de mica en mica ens anirem traient a mesura que el sol ens vagi escalfant. No ens podem entretenir que avui hem de fer 300 km de camió i a més a més, tenim una certa pressa doncs que uns quants ens hem apuntat per fer un vol en avioneta

ens hem apuntat  per fer un vol sobre en Delta del Okavango per 85$ per persona, i nomes hi havia un vol lliure a les 14 hores, la pitjor hora per veure animals. Tot i això, en veiem. Durant mes de mitja hora, a vista d’ocell,  veiem moltes manades d'elefants, de búfals, i de zebres, tot i el mareig pel meu mal cap de no haver pres cap biodramida ( i això que sóc de les que, en cotxe, sinó condueixo em marejo).

            El riu Okavango neix a Angola i quan porta uns 1000 kilòmetres de recorregut, ja a Botswana, entra en una conca de clima àrid que fa que les seves aigües desemboquin al desert de Kalahari ( que vol dir “gran set”) ,  on son engolides per la sorra, enlloc de seguir cap al mar.

Dissabte, 18.07.15

 Sortim de Maun, la Sud del Delta, primer en camió per fer el trànsfer en 4x4 per l'interior del delta fins a un poblat on ens esperen un grup de dones i homes wayeyis, que ens embarcaran a nosaltres, tendes i resta d’intendència, en les seves canoes tradicionals, els famosos makoro amb els que, en el temps d'una hora, ens aproparan a una illeta del delta que, ells mateixos, en un tres i no res ens convertiran en un Busch Camp:  l’acampada lliure sorpresa. Ens hi sentirem com si estiguéssim fora del món. Una mica limitats, això sí, perquè no ens hi podem moure pel nostre compte, pel perill els animals, ens expliquen, que, gràcies a tanta aigua, aquí campen en total llibertat. Ho entenem: estan a casa seva. L’equip de dones i homes que ens han conduit fins aquí, en un moment ens organitzen el campament, -anunciat al programa com a Bush Camp Experiències. Ens fan els clots per les latrines, un gran foc, i converteixen un dels makoro, girat al revés, en taula-bufet pels tres àpats previstos. Després de dinar fem una mica de migdiada visual, ja que amb aquest espectacle, no podem perdre ni un minut dormint. A l'hora convinguda, o sigui a 2/4 de  4, ens tornen a enfilar, de dos en dos, als makoro, per anar ara a una gran esplanada i allà fer una visita guiada a peu, per veure els grans mamífers en llibertat. En un moment determinat, però, ens creuem amb un elefant a qui no li fa gaire gracia la nostra presencia, la qual cosa ens obliga a agrupar-nos, en fila índia i en silenci, fins que al cap d’uns minuts de tensió i de por, ens deixa per inútils, recull la seva cria i se’n va. Nosaltres també. A la tornada, des del makoro on estem gaudint d'una posta de sol aigualida, ens venen a acomiadar dos, tres o cinc hipopòtams. Una postal que en quedarà fixada per sempre a la memòria.

            De nou al camp i ja mig fosc, ens disposem a sopar i a asseure'ns com uns senyors a la vora del gran foc  (gran perquè esta alimentat pels troncs llargs dels arbres morts per la trencadissa en fan els elefants en abastar el seu aliment). Seguiran unes cantades del grup local, a les que nosaltres respondrem amb la nostra cantada nacional, Els Segadors. Quan la majoria de campistes es retira a dormir, jo em quedo vora el foc intentant gaudir d'un silenci que no arriba per la xerrameca d'un grup que no necessita el mateix que jo.

Diumenge, 19.07.15.

A les 6 toc de diana per desmuntar el campament i desfer el camí d'aigua i de terres humides, fins el poblat de Maun, on havíem embarcat ahir.  La que ens porta a nosaltres dos, es diu Tiví, es alta forta i sap poc d'angles, encara menys que jo, pel que no puc preguntar-li tot el què voldria saber del seu tarannà quotidià.

            Allà mateix, i sense a penes acomiadar-nos dels que ens han cuidat  a la illeta, ens enfilem en dos jeeps per dirigir-nos al Park National Moreni, on esta previst que també veiem molts animal. Però anem malament de temps. Se’n escola l’hora bona per veure animals i el camí se’ns fa llarg i feixuc. No podem baixar del jeep en cap moment pel perill, ni per menjar els entrepans que ens han preparat al mati.

            La pols i el vent son la nota dominant del dia, i la frustració de  veure menys animals dels anunciats, pel l'hora del sol alt. Frustració que quedarà compensada a la tornada amb nous grups d’elefants quan el sol va de baixa. Tot de sobte comença la fresca que es convertirà en fred en fer-se fosc i negra nit, cosa que juntament amb el núvol continu de pols de la carretera, ens dificultarà perillosament la tornada al nou campament. Una falla tècnica en l’horari previst per l’organització, que tindrà una compensació que agraïm molt els pocs que hem decidir seguir dormint en tenda: que avui en les munten! Han estat mes de deu hores encaixonats en un 4x4 amb la queixes corresponent del meu genoll dolent silent i les manifestades nervioses d’uns quants membres de l’expedició.

Dilluns, 20.07. 15

Sortim del càmping a les vuit amb les quatre tendes dels resistents desmuntades i amb tots ben esmorzats en direcció a la ciutat de Nata. Deixem enrere el Delta del Okavango per anar al camping del Pelican Lodge a 17 km del Pan que visitarem a la tarda en jeep, les salines d'un antic llac, el  Makgadikgadi Pan. Està situat al NE de Botswana i és més que un salar del desert. És sabana seca, encara que estigi coberta en la seva major part d’una crosta salada; alguns dels seus llits disposen d’aigua i pastura. A l'hora que hi anem, quan el sol va a la baixa, el paisatge ens recorda els grans grocs dels quadres de Van Gogh.

            Baixem a admirar la cridòria dels milers dels flamencs que dibuixen una línia rosada a mena d’ horitzó proper. Sembla que aquest salar és la llar de l’única població reproductora de flamencs al sud d’Àfrica.

            A continuació admirem una de les darreres de postes de sol, aquesta de peus en terra. Ho fem junt amb turistes de diversos països, els que en un moment han aparegut de no sé on i es posen a fer fotos al costat dels respectius jeeps, prenent refrescos i crispetes deferència de l'agencia organitzadora:  tot un detall, per recordar-nos la nostra condició de turistes no tan especials.

Dimarts, 21  07.15

 A 3/4 de 8 en punt deixem el càmping de Nata per dirigir-nos al P.N. de Chobe, al nord de Botswana, el segon en importància  per la seva gran concentració de caça. Nosaltres li donem una significació especial sabent que és on al 2012, l’ex rei d’Espanya s’hi va trencar algun os important, estant allà de safari en bona companyia.

            Pel camí d’anada, seguim veient animals. En un moment determinat el nostre camió s’ha de parar per cedir el pas a un elefant de carretera. Està a casa seva. També aquí podem observar com el canvi climàtic afecta a la vegetació.

            Després de fer 330 km mes, dinem ja al càmping Thebe River Safaris Campsite on muntem tenda per darrera vegada i ens preparem per anar a 3/4 de 3 cap al PN de Chobe, a la zona Serondela, al NE del parc per veure animals. Aquí, durant les tres hores que dura la navegació, en veiem molts, segurament com a regal de comiat. I acabem amb una posta de sol única que compartim des de la golondrina amb molts altres turistes.  

Tres hores tranquil·les. De benestar. D’observació i a estones, fins i tot d’un cert silenci .

Dimecres, 22 de juliol 2015

           

Això es va acabant. A 3/4 de 8 posem punt i final a la darrera nit de tenda, la propera és d’hotel i la següent d’avió.  Ara anem cap a Zimbabwe i Zàmbia a veure les Victòria Falls, traspassant les dues fronteres amb una Univisa que s’adquireix allà mateix per la mòdica suma dels 50$ que religiosament ens hem estat guardant des dels primer dia.

Fem la caminada pel marge d’un dels salts d'aigua més espectaculars, que es la caiguda del riu Zambesi quan es troba un desnivell de 128m al llarg d’una falla d’una amplada de 1700 m. El nom li va posar el primer europeu que les va veure, l’explorador escocès  David Livingstones en honor a la seva reina, ignorant que els natius les anomenaven Mosi-oa-Tunya, que ve a dir “la fumera que retruny”, una perfecta descripció del què veiem i sentim, sobretot en alguns miradors protegits ( de caigudes no pas d’esquitxos) on les podem observar des d’una distància de trenta metres. Cadascú al seu aire dinem l'entrepà i la poma, i refem camí, ara cap l’hotel Rainbow, de tres estrelles amb unes instal·lacions i jardins d’una “categoria” que no gaudirem, per allò de les compres d’última hora. Hi dormirem, m'hi faré una bona banyada per treure la pols de deserts, camins i càmpings i ens prepararem per demà encarar els tres avions que ens tornaran a casa. Aprofitem que a Victoria Falls City hi ha un gran mercat artesanal per adquirir els darrers detallets africans. Ens hi porta el cuiner que ja no ha de fer mes de cuiner, doncs avui sopem lliure i demà esmorzem d'hotel com un turista convencional. Uns es queden al Lola's a fer una cerveseta i tapes per acabar les pules. Nosaltres tornem al hotel a deixar els bols, polseres, els teixits... tot petit i/o lleuger.

            Pel camí  dos nois se m’ajunten al caminar per vendre'm uns cendrers molts pesants i gens bonics. No serviran de res les meves reiterades negatives a la seva insistència, fins que entrem al camp del “trueque” i em demana sabates, roba, els sabons de l'hotel a canvi d'allò que no vull, i que no se com explicar-li que es perquè no m'interessa gens. Com pot ell m'explica, o jo entenc, que m'esperarà una estona a uns trenta metres de l'hotel perquè li porti el que m'ha demanat. A l’habitació fem un paquet amb unes xancletes, -del Barça!-, dues samarretes, els sabonets i cremes hidratants i el jersei  de ratlles blaves i granats que m'ha protegit del fred aquests darrers dies. En Joan surt a portar-li mentre jo em banyo, i torna, com havien decidit sense acceptar a canvi el ditxós cendrer pesant . Però quan sortim a sopar, ens el trobem palplantat un mica mes enllà de on havíem quedat, encara amb la mateixa bossa a la ma, i quan em veu, insistim, ell amb el cendrer i jo amb el no-no-no. Sembla estranyat i, després de rumiar, em demana novament que què vull a canvi. Per anar avançant cap a un final o altra, decideixo mantenir l'intercanvi i li demano un elefant, petit, de fusta, que no pesi. Ell s'estranya i em diu que m'ho portarà al cap d’una estona on jo estigui sopant. Ens diu el nom d’una la pizzeria i amb l’ok dels dos sembla que el tema queda tancat, però a uns vint metres, a la parada de l'autobús, com un miratge, veig el meu jersei vermell i blau lluït amb gran dignitat per un dona que, amb barret vermell s'està dreta a la parada del bus. Penso que li queda molt millor que a mi, potser per la pell negra, i em fa il·lusió. Però encara me’n fa més, quan a mitja pizza apareix el noi portant-me un elefant cadell de fusta, lleuger, delicat. Serà el millor regal del meu viatge. El posaré a la capçalera del llit de casa, perquè així, sempre que me’l miri, recordaré aquell lleu somriure d’agraïment o d’entesa.

Dijous 22.07.15

Després d'un bon esmorzar d'hotel, fet a consciència de cara al viatge, anem cap al aeroport de Livinsgton. Abans d'embarcar fem la darrera foto de grup ara amb el xofer, el cuiner i ajudant, acompanyats d'abraçades als únics negres amb qui hem tingut relació durant 20 dies. Una relació de servei/acompanyament que em fa pensar que tota mena d'intercanvi comercial guanya amb una bona relació humana, encara que a vegades hi hagi més somriures i mirades que paraules. Ells m'han aconduït, sense pràcticament problemes per un país d’una manera que jo sola no hagués pogut fer en aquests moments. Ells han estat pendents que tot sortís segons el previst, i quan ha convingut s'han adaptat a les circumstàncies. Ells m'han alimentat, m'han ajudat en temes de força i mobilitat. I jo m'he deixat portar, fent-els-hi confiança. He pogut mirar molt per la finestra del camió, dels jeeps, de l'avioneta, des del makoro. M’he pogut endinsar. M'he pogut despreocupar. He sigut obedient i he complert totes les indicacions sense protestar. No m'ha calgut fer demandes extres perquè tampoc les he necessitat. Tot s'ha fet simple, que no vol dir fàcil, i agradablement nou.

            Ara tinc molts paisatges canviants dins meu, i animals i plantes de nom conegut o desconegut, tinc fesomies d'ètnies diferents, de les qual nomes en sé el que m'han explicat o he llegit; guardo a la retina un nen negre amb mocs blans, un altre de mirada qüestionadora, el disseny del barret pla de la dona Herero, la creu del sud, la lluna tombada, el plaer de dormir en contacte amb la terra, la corrua de petjades de la duna 45 i les verges de la duna de sota, el rugit d’un lleó matiner, l’àloe solitari vermell pel primer sol, el soroll trencadís de les meves passes pel pan de sal i el de la cridòria dels pelicans,..., i la finor de les potes primes del meu cadell d’elefant intercanviat, el que ara em vetlla el son xafogós d’aquest agost a casa, des de capçalera del meu llit-llit, per recordar-me que jo també sóc una mica Àfrica, tot i saber-ne, molt menys del què voldria, de com són ara aquells africans que custodiaven la Natura, aquells africans que si be s’aprofitaven de la terra, ho feien sense ferir-la, respectant-la. Ara potser en diríem sostenibilitat en estat pur. Però, ho diguem com ho diguem, sabem que aquest viatge, si més no, ens ha permès ser-hi més propers.

                                                                     

                                                                      Rosa Vila, 12 setembre de 2015