ISTAMBUL

CAFÈ TURC

El tramvia que parteix en dos una de les vies principals d’Istanbul, em deixa a Ossu Cardessi, per vagar-hi tranquil·lament. Al cap de ben poc, una nena d’uns  vuit anys reclama la meva atenció, com si fes estona que m’estigués esperant, per dir-me alguna cosa amb els ulls i el gest d’unes frases curtes que tenen un deix de francès, l’eslau, d’alemany o de grec. Li responc en català (amb entonació catalana i  mirada catalana) com sempre que no hi ha idioma comú. Davant de la seva insistència opto per seguir-la. En la seva mirada innocent  hi noto un punt de comercial, però recordo que algú m’ha dit que a Turquia el comerç no és engany, tot i que m’agradaria que el punt que intenta amagar la nena darrera la seva mirada sigués de màgia, de fantasia, de conte (sense arribar a les mil i una nits) en tot cas, d’oferiment d’alguna cosa minoritària, com més allunyada millor del circuit turístic que m’ha portat a Istambul: alguna cosa sacramental, litúrgica.

M’indica que entri al portal d’una casa de carrer, just al costat del jardí d’un petit cementiri. Avanço agafada de la seva ma, o sigui en la seva confiança, per un passadís interior amb petites barraques a banda i banda on turcs embigotats intenten vendre kilims, sandàlies, narguils, o mocadors de seda als pocs turistes que hi han arribat, segurament fent cas de la xafarderia del viatger i s’hi han quedat atrets pel silenci del racó. Els deixo enrere per seguir a la nena, -sense mostrar de moment cap interès per les compres que indirectament se m’ ofereixen- , fins al fons de tot el passadís cobert on, girant a la dreta em fa entrar en una habitació mig en penombra, però no tanta com per ocultar el somriure interessat i sincer a l’hora d’una dona gran, molt gran... impossible dir com de gran , que em mostra un bitllet de lires turques que es treu de la pitrera, bo i assenyalant el meu “macuto”.  A continuació posa sobre la taula una tassa de cafè de porcellana buida i una cafetera revellida i , amb  mirada seriosa em diu si en vull. Abans de poder contestar ni que si ni que no, la nena, en un anglès escadusser em fa la proposta definitiva: si vull que em llegeixi el solatge? I encara s’hi esforça una mica més per concretar si vull que em llegeixi el futur dins de la meva tassa. Ara ja sé què és el què he de voler. L’única condició que acompanyo al meu yes, és poder-ho entendre. La dona gran molt gran diu alguna cosa a la nena que no para de mirar-me des de l’entrada estant i surt corrents per tornar el cap de dos minuts amb un dels turcs venedors de kílims que havíem deixat fent l’article qui, després de somriure’m en espanyol, es planta al meu costat. El contracte del cafè turc queda establert amb dos bitllets oferts sense pressa, quan una dona de mitja edat, que no se de on ha sortit, es posa a fer cafè  davant el meu silenci expectant, mentre la més gran em fa asseure en una mena de divan arraconat a la paret del costat de l’entrada. L’he demanat sense sucre, cosa que no troba estranya. Amb uns ulls que ja veig immensos i plens de vida m’indica que després de prendre’l caldrà que intenti  abocar el solatge de la tassa sobre el plat. Només que ho intenti. Em fa la demostració amb un cafè que algú altre suau de sacseig s’ha pres abans de mi. Inicia un moviment suau, de balanceig  tendent a ser circular. Sembla que digui que és molt important no anar amb presses, fer-ho a consciència, amb intenció, perquè el pòsit s’adhereixi a la paret de la tassa d’una manera natural, encara que sembli capritxosa. Ho faig prenent-me tot el temps del món, és un dir! i em pregunto si aquest és el ritual que demanava. Em responc que és una litúrgia com qualsevol altra només que aquesta està situada en els poders de la ment oriental. Uns poders això si, adaptats a la transacció econòmica d’aquest líquid preuat que m’està arribant a l’estómac al mateix moment que l’anunci d’ un proper rebombori.

“Tens una reunió familiar en perspectiva, de molts membres”, diu ( tampoc és tan gran la tassa per caber-n’hi tants!). Sembla que jo hi sóc al mig i ric i em moc; repeteix que hi ha molta gent, però  no sap qui són.  La dona gran molt gran, calla mentre ressegueix  els dibuixos, ja secs, amb els seus dits ossuts per  l’interior de la meva tassa de cafè  a una distància mínima, ja justa per no tocar-los fins que, al cap d’una estona , m’assenyala dues figures que assegura estan unides. És un casament proper: això si que no m’ho esperava. Un casament. I proper. Què deu voler dir proper? D’algú molt proper? D’aquí poc temps?  Cap resposta que m’aporti pistes. No insisteixo, potser perquè ella segueix anant a la seva. La xerrameca interpretativa augmenta a mesura que creix el meu silenci. Xerra i xerra i en mig de tanta xerrameca, - ara ja només traduïda a l’engròs- , hi  inclou detalls de la meva vida que jo a penes sé però que podrien ser certs. O no.

La simbologia  segueix el seu curs. Veu el cap d’un cavall. Això és bo o dolent? Bo, bo, és clar!  És energia; és poder; és moviment; és vitalitat; és camí. I una dona gran, - com de gran? com ella?- amb problemes de salut, concretament, -ara si- al ventre. Possiblement una malaltia greu.  Ummm…millor que pleguem.

Arribant a l’hotel amb un cert neguit que no vull reconèixer, el primer que faig és telefonar a casa, a veure com estan les dones més grans de la família i continuació demanar si ha arribat alguna participació de casament. La riota arriba al seu màxim grau quan els anuncio pel proper cap de setmana una sessió intensiva d’àlbums de fotos familiars antigues, sense saber ben bé per a què. Qüestions turques, em justifico. La resposta no es fa esperar: què t’has pres? No res, cafè turc. Potser que retornis a l’exprés.